Viena Connection

Destí

2008-05-08T19:51:00.000+02:00

I.
Quan era petit m'agradava menjar entrepans en panets de Viena. De formatge, de fuet, de xoriço, de mortadel·la.

Quan era petit m'agradava veure, com al meu pare, el Concert d'any nou de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Encara recordo, no sé per què, Herbert von Karajan dirigint la Marxa Radetzky.

Quan era adolescent, tirant cap a la majoria d'edat, m'agradaven els entrepans Viena del Bar Petit de Rubí. Barats, grans i bons. I com que tot el que és bo s'acaba, ara ja no existeix.

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Viena al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. Després li van canviar el nom pel de Campus (a l'entrepà). A partir de llavors, suposo que per algun tipus de conya interna, quan li deies al cambrer que volies un Campus, aquest li deia al cuiner "Uun Vienaaaa", i quan li deies un Viena deia "Uun Campuuus".

Quan treballava a Sabadell, alguns cops anava a dinar al Viena. Fins i tot alguna vegada hi vaig demanar un Viena.

Ara, coses de la vida, sóc a Viena.

Però.

II.
Quan era petit m'agradava menjar pa amb tomàquet amb l'oli de Jaén que ens portaven els veïns de sota.

Quan era petit m'agradava anar a la Giralda de l'Arboç, a falta de la de Sevilla. Crec que ara no es pot visitar.

Quan ja era legalment adult, a la Festa Major de Rubí sempre passava (i espero passar-hi també aquest any) per la caseta del Centro Cultural Andaluz La Alcazaba a menjar entrepans de pinxos o de morcilla. Records, Víctor i Virgínia!

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Andalús (llom amb pebrot vermell) al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. De vegades no en tenien i acabava agafant un biquinibarra.

Quan treballava a Sabadell, un amic meu que se'n va anar a viure a Granada es va casar i s'hi va quedar a viure.

A hores d'ara, en canvi, encara no he estat a Andalusia. A hores d'ara.

La pansa

2008-05-01T11:00:00.003+02:00

L'altre dia vaig anar al metge. Metge privat, perquè no tinc assegurança austríaca de cap mena. (Algun dia hauríem de parlar sobre el sistema mèdic austríac.) En concret, em va visitar(*) el Dr. Ozcáriz, que amb una gran visió comercial s'anuncia a l'Embaixada d'Espanya a Viena. El Dr. Ozcáriz és basc i, per tant, podem parlar en espanyol, que ~~sempre~~ normalment és més fàcil que l'alemany.

Com que tot apuntava a un refredat, per donar més pistes sobre el possible origen del que tingués, li vaig dir que:
-La semana pasada había una pasa en el trabajo.
-¿Una pasa? ¿Qué quieres decir? -- em diu tot sorprès.

De fet, de pansa --juraria-- no n'hi havia cap a la feina, ni n'hi deu haver hagut cap gaire sovint.

Dedueixo, doncs, que el meu cervell s'ha deformat professionalment fins al punt que duu un traductor automàtic com els que podem trobar a internet. De fet, el traductor Internostrum tradueix la frase "La setmana passada hi havia una passa a la feina" per "La semana pasada había una pasa al trabajo". El de la Generalitat de Catalunya, en canvi, la tradueix per "La semana pasada había un paso en el trabajo".

~~Todavía bueno que no habíamos de hablar en alemán~~. ~~Todavía bono que no debíamos hablar en alemán~~. ~~Aaargh!~~. Encara bo que no havíem de parlar en alemany.

Per cert, ja estic millor. Del refredat.

---
(*) Potser hauria de dir "ens vam visitar", perquè jo vaig anar a la seva consulta i ell em va fer una visita mèdica a mi.

Àustria,1911

2008-04-27T08:00:00.003+02:00

Què sap algú de Barcelona sobre Àustria o Viena? Vés a saber, n'hi ha que situen Àustria en una illa entre els oceans Índic i Pacífic i que esperen trobar-hi cangurs (probablement amb guants de boxa vermells). I el Cocodrilo Dundee. De la mateixa manera Viena, a part dels panets ídem i de la cadena de menjar ràpid d'origen sabadellenc també ídem, és un lloc on la gent va ballant valsos pel carrer (sobretot per any nou), a l'hora que practiquen salts d'esquí des d'una roda que apareix en una pel·lícula on hi actua l'Orson Welles, tot plegat en homenatge a Sissiemperatriz. Àustria és la capital de Viena i s'hi parla austrohungaro, clar.

Aquesta és una versió exagerada del Top 10 de barbaritats que hem anat sentint a la província de Barcelona. Per sort, la majoria de la gent té una mica més de cultura. O de vergonya.

Però, què sabia algú de Barcelona sobre Àustria o Viena l'any 1911? Ves a saber, també. Tanmateix, podem fer una ullada als diaris de l'època. Per exemple, podem agafar La Vanguardia del 13 de març de 1911. En realitat no hi trobarem gaire notícies que ens permetin deduir quin era el coneixement que se'n tenia en aquella època però, coi, pot ser divertit.

A la pàgina 5, secció "Del extranjero" hi trobem el següent:

D'aquesta notícia, per exemple no en podem saber res de Viena. Això sí, al rei de Montenegro busca'l, ara.

A la pàgina 6, hi trobem una notícia més interessant:

És interessant perquè Àustria no té mar. Però en aquella època formava part de l'Imperi Austrohongarès, el qual abraçava també territoris de l'ara Ex-Iugoslàvia (i llavors l'encara-per-néixer-Iugoslàvia). Així estava el tema, segons un mapa de l'Imperi extret de la Wikipedia [enllaç]:

O sigui que tenia sentit que tingués flota marítima.

Per acabar, el meu preferit apareix a la mateixa pàgina 6 i es refereix a la vida vienesa de l'època. Per sort les coses han canviat i ara ja no succeeix res d'això, per poca roba que dugui una dona. Alabatsigadeu.
Ai, si aquests golfos (la majoria d'ells) passessin pel Prater o la Donauinsel(*) un dia estiuenc de Sol i veiessin vieneses en biquini...

----
(*) Que el 1911 ni existia.

St. Georg

2008-04-23T14:00:00.001+02:00

Si hi ha alguna cosa que Catalunya ha exportat, a part del Ferran Adrià i de diversos jugadors de futbol brasilers, és El Dia del Llibre. Potser no cal que en repassem la història ara però ho farem de totes maneres.

Resulta que el 23 d'abril del (19)23 hi havia un munt de llibreters catalans que volien fer més calés. Això és normal, perquè a) ningú vol fer menys calés i b) cap al 1923 no es llegia tant com ara. Per fer-ho més maco, amb una visió comercial digna d'enveja, van decidir fer creure a tothom que era un homenatge a Miguel de Cervantes, que havia mort un 23 d'abril. De passada, es donava la feliç coincidència de ser Sant Jordi, patró de Catalunya.

72 anys més tard, la UNESCO, que és aquella organització caracteritzada per declarar mundials els dies de l'any no sense bona intenció, volia que un dia de l'any estigués dedicat als llibres (i al copyright!!!) i que pogués fer companyia al Dia Mundial dels Esquerrans i similars. Finalment van declarar que el dia 23 d'abril seria el Dia Mundial del Llibre i el Copyright. Un dels motius per escollir aquesta data fou (a l'estil català) que havien mort tal dia com avui Cervantes, Shakespeare(*), Garcilaso de la Vega i Josep Pla. L'altre, i això va omplir de joia tot TV3, era que ja es celebrava a Catalunya aquest dia. Com a reconeixement, la primera capital mundial del llibre, el 2001, va ser Madrid.

A Àustria, d'aquest dia en diuen Welttag des Buches i és estrictament comercial, com a la resta del món. Com a Catalunya, però sense les roses. Això sí, aquí no s'hi fa tant d'aparat. De fet, sembla un dia com qualsevol altre. Tot plegat és tan trist, que el Casal Català de Viena (amb el que no hi tinc cap relació) celebra la diada de Sant Jordi el divendres 25(!) en un restaurant italià(!).

Però això podria ser diferent el 2010, si Viena és designada capital mundial del llibre per a aquell any, cosa que sabrem al juny. També es veritat que lluitarà contra Guadalajara (Mèxic), Lisboa (Portugal), Ljubljana (Eslovènia), Riga (Letònia), Sant Petersburg (Federació Russa) i Wellington (Nova Zelanda).

D'altra banda, avui Sant Jordi ho té fumut. A qui ajudarà? Als catalans (Barça) o als anglesos (Manchester United)? Encara sort que el Tirol (Àustria/Itàlia), del qual també n'és patró, no té cap equip a la Champions. Clar que ahir els altres dos equips, ambdós anglesos, van empatar.

----
(*) Tot i que es diu que Cervantes i Shakespeare van morir el mateix dia, en realitat el castellà va morir deu dies abans, doncs resulta que Cervantes vivia en el calendari gregorià i Shakespeare en el julià. I després ens sorprenem que als anglesos i afins els costi utilitzar el sistema mètric decimal.

Diari d'una cerca (i IV)

2008-04-13T18:30:00.000+02:00

Freitag, 13.04.2007
Per a acabar la setmana, res millor que tres cites amb tres dones diferents que estan deleroses d'ensenyar-nos els seus pisets. Frau Seitz, Frau Palsrok i Frau Friesenbischler.

El primer pis, el de la senyora Seitz, és al districte 3, no gaire lluny d'on residíem fins que van arribar els temps millors en que vam tenir pis propi. I que no és el de la senyora Seitz. Recordo que vam entrar a l'edifici i que havíem de pujar en ascensor fins al sisè pis. Llavors, una dona que devia ser-ne veïna va entrar-hi i després ho vam fer nosaltres tres. La dona es va enfadar i va rondinar i va assenyalar un cartell on hi deia que només hi podien pujar 3 persones. Conseqüentment, va sortir de l'ascensor i va pujar a peu. O sigui que gràcies a nosaltres va fer esport.

Frau Seitz per la seva banda era una noia jove que no dominava l'art de vendre o encolomar pisos a la gent. El pis, per la seva banda, havia patit la seva última reforma als anys setanta i, per tant, que estigués moblat no era un avantatge. I tenia una Provision de 2473,41 euros.

Després ens vam dirigir al districte 5, on ens vam trobar amb Frau Palsrok, també d'una immobiliària. Frau Palsrok era una dona que se la veia forta i molt morena pels estàndards austríacs. Quan no ensenyava pisos, probablement els construïa ella soleta. El pis que ens va ensenyar era molt maco, gairebé tant com el que sí que ens van ensenyar Frau Kreuter i la seva inseparable companya. I estava en una situació molt millor. I era més barat.

Però no tenia cuina. Frau Palsrok ens va donar dues opcions al respecte. A saber: a) Fèiem nosaltres la cuina i ens estalviàvem el primer mes de lloguer o b) Ens posaven uns fogons i un forn i a tirar milles i no ens estalviàvem res.

Nosaltres li vam contestar que c) No ens interessa ni a) ni b). I ella ens va respondre d) Quan esteu disposats a pagar?. O sigui que entràvem en el terreny del Truc Número Quatre. Li vam seguir la corrent perquè no hi teníem res a perdre i ens va dir que pel preu que posàvem justament tenia un altre pis, una mica més petit però amb cuina, en aquell mateix edifici. Ja és casualitat.

Vam pujar a l'ascensor, probablement fins al quart pis. Vam entrar a l'habitatge. Tot nou. Entrant pel passadís, a l'esquerra la cuina perfecta, en lluita directa amb la del pis de la Kreuter. El menjador petit però acollidor. A la dreta unes escales. Pugem. Un dormitori petit però acollidor amb un racó que té una finestra. A l'altre costat... un balcó! Petit i que dóna al cel obert però és el primer balcó que veiem des que hem arribat a Viena. Ideal parelles i nosaltres en som una. Ai, Palsrok, Palsrok...

Quan vam sortir d'allà cap a la nostra última cita, de tornada al districte 3, les apostes apuntaven només a dues opcions: Kreuter al 12 i Palsrok al 5. El gran inconvenient del pis del districte 12 era el districte 12. Els inconvenients del pis del districte 5 eren el preu (era una mica més car) i la mida (era una mica més petit). Tots dos tenien una Provision important.

Així que vam anar a ca la Friesenbischler, perquè de fet vivia allà, . No era la propietària del pis, sinó l'actual llogatera, que estava buscant un nou llogater perquè marxava a viure fora de Viena abans del final del contracte. Per estalviar-se de pagar la indemnització de tres mesos a l'administrador, havia arribat un pacte amb ell de manera que si trobava un llogater, amb la qual cosa el pis no quedava buit, ella s'estalviava pagar. A més, ens va avisar de la possibilitat de l'ús del Truc Número Tres: podia haver-hi més gent veient el pis.

Quan vam arribar davant del portal ens vam quedar mirant una mica el carrer. Llavors, una noia va treure el cap per una finestra i ens va cridar. Era ella. Vam pujar al pis. Vam examinar-lo sencer. La cuina estava prou bé. Tot i ser un edifici pràcticament centenari estava ben reformat. Vam fer les preguntes que es responien amb part del paràgraf anterior i algunes altres. No hi havia Provision. Era al districte 3. Era gran. No era car.

Vam sortir del pis.
-A mi m'agrada aquest.
-A mi també.
-Ens el quedem?
-Sí.

Diari d'una cerca (III): Els mestres de l'il·lusionisme

2008-04-12T18:30:00.005+02:00

Donnerstag, 12.04.2007
Dijous es va presentar com un dia més tranquil. Només havíem de visitar dos pisos.

El primer de la tarda era al districte 2, molt a prop del pis que no vam arribar a veure el dia anterior. Havíem quedat amb Herr Prinz al número 13 de no recordo com es diu el carrer. Vam arribar bé de temps, però no acabàvem de trobar el lloc o, millor dit, no ens volíem creure que aquell fos el lloc.

Caminant pel carrer acordat, resseguint els números senars que presidien els portals dels edificis a mà esquerra, vam arribar a una cantonada on hi havia un bar de nit que estava tancat. Tenia el número 11. El bar quedava per sobre del nivell del carrer i això explicava que hi hagués una porta més enllà, bastant baixa i sense número que devia pertànyer a un magatzem. Per tant el 13, vam suposar en aquell moment, havia de ser a la cantonada del següent edifici. Cantonada que tenia el 15.

O sigui que el 13 havia de ser aquella porta de merda per la que no hi passaríem drets i que pertanyia a un local amb finestretes ridícules arran de terra, sota d'un bar nocturn. Em vaig proposar que si era un broma de càmera oculta, la seguiria i fins i tot diríem que ens el quedàvem. Volia saber què s'ocultava al darrera (o a sota) de la porta que hauria de tenir un 13 a sobre.

Vam aplicar la Regla Universal Dels Quinze Minuts(*), aquella que diu que si un professor no ve en quinze minuts vol dir que està malalt o s'ha mort i que per tant, i això és el que importa, no hi ha classe. Alegria. I com que Herr Prinz no va aparèixer en el temps establert per la Regla vam decidir marxar. Però quan desfèiem el camí, just creuant la cantonada del bar, un crit des de l'altra punta del carrer perpendicular ens va fer girar. Ei! Veniu a mirar un pis?! Sí! Doncs és aquí!

Molt bé. Així és com s'aplica el Truc Número Dos i no com va fer el senyor Mossawat ahir.

Vam entrar al pis i ens hi vam trobar unes deu o dotze persones donant-hi voltes, normalment per parelles. El senyor Prinz practica la tècnica del Truc Número Tres també.

Desgraciadament per al senyor Prinz, però, les cares de circumstàncies dels diferents concurrents a la visita turística pel pis denotaven que l'estratègia no acabava de funcionar, perquè la situació era tan estressant que no volies llogar el pis: el volies cremar amb senyor Prinz inclòs. A més, tot i estar completament reformat tenia una cosa estranya. La cuina estava situada al passadís que connectava la resta d'habitacions. Això, per si no ha quedat clar, no vol dir que s'hi entrés des del passadís sinó que la cuina era el passadís. Per tot això, aquesta va ser l'estada més ràpida que vam fer en qualsevol dels pisos que vam visitar. Sense oblidar que havíem quedat amb Frau Kreuter i companyia al districte 12, més o menys a un a prendre pel cul de distància d'on ens trobàvem. I no volíem tornar a fer tard.

El districte 12, certament, és el pitjor, en quant a situació geogràfica relativa, de tots els que vam visitar. Això ho teníem clar i probablement en parlàvem quan Frau Kreuter i la seva companya van arribar. Després de les salutacions vam pujar al pis que, per sort per a la senyor Kreuter, era un primer.

Impressionant. El millor pis que havíem vist fins al moment. Antic però completament reformat, la cuina preciosa i en un lloc adequat, tot perfecte. Excepte pel districte i la Provision de 2250 euros. Però el millor pis que havíem vist fins al moment, desbancant fins i tot el primer, sense cap mena de dubte. Maleït Truc Número Quatre!

Divendres, l'endemà, última jornada de visites.

----
(**) Existia la versió Regla Universal Dels Cinc Minuts, molt útil per als impacients.

Diari d'una cerca (II): Il·lusionisme

2008-04-11T18:30:00.003+02:00

Mittwoch, 11.04.2007
El panorama per dimecres es presentava més complicat. Vam quedar per veure tres pisos en tres districtes diferents en una sola tarda.

El primer pis el vam trobar mitjançant un anunci que va enviar Herr Touarev a la llista de correu de la universitat. Segons l'anunci, el pis era d'un amic seu i, per tant, no tenia Provision. Ara bé, quan vam contestar a l'anunci ens va dir que sí que tenia Provision. Que se la quedaria ell. De totes maneres vam accedir a veure el pis i quedar amb l'amo, perquè les fotos i el preu no estaven pas malament.

Com que en Touarev treballava a l'edifici del costat d'on ens allotjàvem (al districte 3) vam quedar per anar junts amb el tramvia a veure el pis, al districte 11 i en línia recta, on ens trobaríem amb l'amo. El pis era la planta baixa d'un edifici del mateix propietari que l'estava reformant completament per a condicionar pisos de lloguer assequibles per a estudiants. El més gran era la planta baixa que ens oferia, que era el més acabat de tots en aquell moment. Però mentre el miràvem, pensàvem "mmmm, Provision sorpresa... 1200 euros sorpresa que se'n van i no tornen...", com no podíem deixar de pensar-ho des del correu-e que ens informava de la seva existència. Era el Truc Número U de la tarda. En quedaven tres.

El següent pis ens l'havia de mostrar Herr Mossawat que treballava per una immobiliària (ergo Provision al canto, en aquest cas de 1875 euros). Era al districte 5. Vam arribar una mica abans perquè preferim arribar amb temps per fer una ullada al barri. L'edifici per fora feia patxoca, molt bona pinta. Fins i tot vam intentar endevinar com seria l'interior. Llàstima de l'edifici del davant que estava una mica fet caldo.

Quan va arribar el senyor Mossawat, després de disculpar-se per haver arribat una mica tard, ens va dir que s'havia equivocat de número, que el pis estava a l'edifici fet caldo. La MarieCurie i jo ens vam mirar: Truc Número Dos? Doncs molt mal executat, la veritat, perquè la impressió que ens feia l'edifici on es trobava el pis a llogar era pitjor. El pis en sí estava reformat però no era res de l'altre món. La rentadora tenia una habitació especial per a ella, fora del pis.

Mentre estàvem donant una volta pel pis, intentant imaginar com quedaria un cop moblat, en Mossawat va rebre una trucada, va sortir un moment, i després va tornar a aparèixer amb uns joves que també estaven buscant pis. Truc Número Tres, doncs: el vell truc de 'hi ha més persones interessades o sigui que decidiu-vos ràpid, eh?'(*).

El tercer pis d'aquella tarda estava situat al districte 2 i ens l'havia d'ensenyar Frau Kreuter, que també treballava per una immobiliària. Vam arribar un pèl tard per culpa d'un error de càlcul i la senyora Kreuter ens ho va recriminar. L'acompanyava una noia més jove armada amb una carpeta, que sempre queda més professional. El pis és un quart sense ascensor, no us importa, oi? Doncs no.

Mentre pujàvem, la senyora Kreuter que començava a evidenciar símptomes de sobrepès, va esbufegar que pujar quatre pisos a peu era bo per la salut. Tot i que en aquells moments el seu cor estar patint cosa de no dir, vam pensar nosaltres. Finalment vam arribar al quart pis sense haver de trucar cap ambulància i la noia jove va intentar obrir la porta sense èxit. La clau no funcionava. Ai, que estrany.

Van trucar per telèfon i al cap de poc ens van dir que és que el pis ja estava llogat. (Pregunta: i d'on és la clau amb la qual has intentat obrir la porta?) Ho sentien molt. Vam baixar les escales i vam sortir al carrer. I es va escenificar el final del Truc Número Quatre.
-I quan estàveu disposats a pagar com a molt?
-X.
-Oh! Quina casualitat! Tenim un pis preciós que us costarà més o menys això! Podem quedar un altre dia i anar-lo a veure.
-D'acord.
-Què us sembla demà?
-A quina hora?

Amb tot plegat, el pis amb més números continuava sent el de dimarts.
----
(*) També conegut com a "Meloquitandel·lamaaano, ruuubia, meloquitandel·lamaaano".

Diari d'una cerca (I): Il·lusionats

2008-04-10T18:30:00.008+02:00

Aquesta és la història de la nostra cerca de pis, que va ser una barreja d'il·lusió i d'estrès, vista amb la perspectiva que proporciona un any pel mig. És una història esbiaixada pels records, com ho és qualsevol història real, a l'hora esbiaixats per la memòria. Concretament, la meva mala memòria. Bé, també hi ajuden les notes que vam prendre per a organitzar-nos.

Tot plegat va servir també per aprendre boniques paraules com Kaution (fiança, que en principi te la tornen), Provision (comissió, que no te la tornen), Monatsmiete (lloguer mensual) o Betriebskosten (que vindrien a ser les despeses de la comunitat, en aquest cas). I també va ser una manera de conèixer Viena a través de la necessitat.

Vet aquí el relat en perfet perifràstic, una mica d'imperfet i unes pinzellades de present que en aquell moment ple de condicionals i buit d'indicatius no sabíem que descriuríem en un futur. També hi poden aparèixer altres temps verbals, no ens enganyem.

Dienstag, 10.04.2007
Com que al lloc on ens trobàvem temporalment encara no disposàvem d'internet, dilluns de Pasqua (l'ahir d'aquell avui), vam passar per un locutori amb internet. Allà, a part d'escriure una tarradellesca entrada al blog, vam aprofitar per mirar pisos a pàgines com www.jobwohnen.at, willhaben.at, wohnnet.at o la secció immobiliària de derstandard.at i vam començar a enviar correus-e als que ens semblaven prou bé.

Així, dimarts, després d'aconseguir tenir internet, gràcies al tècnic del lloc que okupàvem (dir que és un tècnic meravellós seria una ironia mordaç), vam començar a rebre algunes respostes, a l'hora que enviàvem noves consultes. De tot plegat en va sorgir la primera cita per a aquell mateix dia.

Herr Kuhlmann és un home jove que oferia un pis al cinquè districte, prop de l'estació de metro de Pilgramgasse. Com que vam arribar d'hora (o ell va arribar tard) vam aprofitar per tafanejar l'escala. No ens va fer massa bona impressió, estava deixada, potser no bruta però sí envellida, cosa que per desgràcia comprovaríem més tard que es repeteix a altres llocs. Quan va arribar en Kuhlmann ens va mostrar el pis que a mi em va semblar una mica estrany. Tenia dues portes per les que s'hi podia entrar i sortir. És a dir, que originalment eren dos pisos. Però de fet no era tan gran com perquè fossin dos pisos, o sigui que aquesta planta de l'edifici va ser una orgia de reparcel·lació en algun moment.

El pis tenia un avantatge que era que en ser llogat a un particular no s'havia de regalar diners de Provision a una immobiliària. Però no sé per què, a mi no em va acabar d'agradar, probablement per la disposició de les habitacions.

De totes maneres, fins a aquell moment, aquest era el pis que tenia més números. El número, de fet. D'altra banda, encara no havíem vist res.

München Connection (i V)

2008-04-09T18:30:00.001+02:00

Fem el check out i deixem les coses en una habitació. Sortim a esmorzar a la Hauptbannhof. Donut amb ametlles i sucre. Després agafem el metro cap a Rotkreuzplatz per seguir a peu cap al Nymphenburg pel costat d’un canal artificial. Arribem al palau i passem als jardins, que són més barats.

El Nymphenburg

Com sempre, són enormes, amb una part “feta expressament” i una altra “bosc feréstec”. A més, hi ha diverses casetes. Per exemple, trobem el Badenburg i després l’Amalienburg, que és una caseta rococó. Quan en sortim passem per un pont on sentim: “Has vist, Jordi? Aquests tenen el coll blanc, oi que són macos?”. Aquests són més de Barcelona que jo. Clar, jo no sóc de Barcelona.

Des dels jardins del Nymphenburg

Passegem una hora o una mica més pels volts del Nymphenburg i decidim que és una bona hora per dinar. Ens dirigim a la zona del Ruffini, el restaurant on vam sopar dissabte, perquè vam veure que hi havia altres restaurants que podien estar bé. I després de descartar uns trenta mil restaurants italians ens decidim per un tal Padis, que té aire a pijillo. Això normalment em tiraria enrere però, de tant en tant, està bé variar una mica.

Demano un Şiş Yogurtl que consisteix en carn de be, tomàquet, albergínia i pebrot sobre un mantell de salsa de iogur sobre un llit de pa torrat i tot plegat al forn. He de dir dues coses. La primera, que està molt bo. La segona, que estic esperant en candeletes per escriure això que estic escrivint només per escriure la lletra Ş.

Tornem a l’hotel, esperem una estona i anem a la Hbf. Allà, mentre esperem el tren, veiem que torna a caure porexpan. Cony! Fot fred.

(Per cert, això del München Connection ha quedat massa llarg).

1 any

2008-04-08T09:47:00.002+02:00

Un any passa volant. Noch eine Runde?

München Connection (IV): Les dues torres

2008-04-07T20:24:00.000+02:00

Diumenge, 23 de març de 2008
Hauptbahnhof, entrepans, esmorzar. I de passada comprem uns entrepans per dinar més tard, doncs hem decidit que dinarem a l'Englischer Garten, on hi arribarem després de creuar per enèsima vegada l'Altstadt.

L'Englischer Garten és una gran extensió de terreny de bosc domesticat com podria ser-ho el Prater vienès, però no tant bonic. I dic això ara que ningú de Munic em sent, ja que a la guia hi diu que aquí no se'ls pot dir que un altre lloc és millor, que s'enfaden. Em sembla un avís bastant inútil: a poca gent li agrada que vinguin de fora per dir-li que fora és millor. D'altra banda, tots hauríem de ser capaços de fer una mica d'autocrítica i reconèixer que casa nostra no té perquè ser estrictament la millor. Però el que no em queda clar és si a Munic això es deu a la incapacitat de fer autocrítica o a un sentiment d'inferioritat. O potser no és un problema de Munic sinó de l'escriptor de la guia, Karl Forster. La guia és de la serie Marco Polo.

El problema de les comparacions, de totes maneres, és que la gent no les enten d'una manera lògica, sinó més aviat visceral. Així, hi ha gent que podria pensar que en la primera frase del paràgraf anterior estava dient que l'Englischer Garten no és bonic. Però no és aquest el cas, doncs és molt bonic. Però no tant com el Prater. Per posar un exemple: si al Prater el valoréssim amb un 9, l'Englischer Garten el podríem valorar amb un 8. I que consti que es un exemple, que en realitat no estic valorant cap dels dos llocs. Tot plegat demostra que és molt difícil no ofendre a ningú que tingui ganes d'ofendre's per qualsevol tonteria. A tots els que s'ofenen ràpidament per una mala interpretació de les paraules els hi diré: casa vostra és una puta merda i així us la mengeu amb patates. Als que senten el que se'ls diu, en canvi, no els hi diré.

Caminant per l'Englischer Garten ens trobem darrera d'un parell de families que caminen juntes. Les criatures van buscant ous de pasqua pertot, que probablement van ser amagats pels pares o mares el dia abans. Cada cop que troben un ou o una xocolatina en forma de conill o el que sigui, les criatures s'esveren encara més. El que no veig és la relació entre la setmana santa i uns maleïts ous de xocolata. Bé, l'única relació que veig és que alguns dels ous són Kinder Sorpresa i que la resurrecció de Jesús va sorprendre a molta gent; però no em convenç.

Quan arribem a la Chinese Turm, que com indica el seu nom és una torre d'estil xinès, que es troba al mig del parc, comença a caure porexpan. Fem com si res i seguim el nostre camí. Poc després deixa de pseudonevar. Conforme avancem el parc va convertint-se en un bosc i ens anem trobant menys gent. Tot i el fred, seiem en un banc i comencem a dinar. Torna a caure porexpan, que caurà fins just quan acabem de dinar; moment en el que decidim que anem al Museu del Rock, a la Olympiaturm de l'Olympiapark.

Chinese Turm al Englischer Garten

A la guia hi diu que el Rockmuseum és gratuït. Però quan arribem a l'Olympiaturm resulta que està inclosa en la visita a la resta de l'Olympiaturm i aquesta val 4,50 euros i hi ha una cua llarguíssima (la guia és de la serie Marco Polo.). O sigui que decidim passar del museu i pugem un turonet que ens oferirà una bonica vista del parc i de la ciutat. Quan tornem a la torre, la cua encara és encara més llarga. O sigui que tornem cap a l'hotel.

Olympiaturm

Després de descansar una estona, berenem i anem a donar una volta. Pujem Goethestraße i anem seguint carrers fins que arribem a l'Alter Südfriedhof, un cementiri molt antic. Després passem el riu Isar i anem a parar a un barri que al mapa se'n diu Au. Doncs, au, el veiem fent un volt. Però no té gran cosa a destacar, és un barri residencial i prou.

Fa fred i tenim gana, o sigui que tornem en direcció a l'hotel a l'hora que busquem un lloc per sopar. Ens decidim per un Pizza Hut, que de fet és un restaurant, a vesar de gent i amb carta, no pas com els que estem acostumats de pizza per emportar.

A la taula del costat hi seu un trio de sudamericans que li pregunten a la cambrera si parla espanyol. La cambrera no parla espanyol. Mengen poc, marxen i dues parelles d'holandesos (o això deduïm) ocupen el seu lloc. No triguem a sentir que la cambrera els contesta que parla una mica d'anglès. Com pot ser que tothom vaig pel món pensant que parlaran el seu idioma?

Un cop sopats tornem a l'hotel, que és aquí a la vora. Veiem King Kong de Peter Jackson en alemany. Massa diàleg no té.

München Connection (III)

2008-04-05T21:04:00.000+02:00

Dissabte, 22 de març de 2008
Com serà tradició, anem a Hauptbahnhof on trio una Briebaguette que menjaré mentre caminem de camí al centre. Pel carrer hi ha molta molta gent, molts d'ells seguidors del Bayer de Munic que juga contra el Bayer Leverkusen, derbi bavarès. Efectivament aquí les bufandes les duen posades pel fred que fa, no pas per a agafar-les amb la mà ben amunt i fer-les girar. Passem pel Viktualienmark, a Marienplatz, un mercat tradicional amb les seves paradetes de fungibles per a humans. És a dir, de menjar.

Des d'allí, anem a la botiga de música on vam veure la guitarra i la cítara, tot esperant que no facin pont. Ens costa una mica trobar-la, fins al punt que ens preguntem si no és una d'aquelles botigues que ahir no hi eren i que sempre hi han sigut i que, de cop i volta, no hi han sigut mai; com les que comenta en Terry Pratchett als seus llibres com Soul Music. Precisament els protagonistes d'aquell llibre hi compren instruments musicals, entre ells una guitarra. Finalment trobem la botiga i comprem la guitarra de dotze cordes i la cítara. La guitarra no es pot tocar perquè el màstil està mig centímetre desencaixat; la cítara, en canvi, no es pot tocar perquè no en sabem.

Amb els instruments a la mà (la guitarra és dins d'una bosa de plàstic translúcida i l'agafo pel màstil, la cítara va dins del seu propí maletí que la MarieCurie porta agafat per la nansa) tornem a l'hotel mirant d'escollir carrers poc transitats. Deixem els instruments a l'habitació i anem cap al metro.

Fem cap a l'Olympiapark, seu principal dels tristment famosos jocs olímpics de l'any 1972. Just sortir de l'estació ens trobem amb el museu de la BMW mentre que a la dreta i cap al fons hi guipem les diferents instal·lacions esportives amb les teulades característiques. L'Olympiapark és una zona amb petits turons on hi destaquen una torre de comunicacions d'estil pirulí, un altre recinte que sembla fer les funcions de Palau Sant Jordi, una piscina coberta climatitzada i l'emblemàtic estadi olímpic on fins el 2005 hi jugaven el Bayer de Munic i el TSV 1860 Munic.

L'Olympiapark

El parc no només és un lloc on s'hi produeixen espectacles esportius o musicals, també disposa de molt d'espai on la gent pot passejar, anar en bicicleta o seure a la vora d'un canal que hi ha. Donant voltes ens preguntem si valdria la pena fer una visita a l'estadi, però la necessitat natural coneguda com a gana ens fa pensar que no estaria pas malament fer un mos abans de continuar la visita. Així que decidim anar a l'Olympia Einkaufzentrum, un centre comercial que no hauria de trobar-se massa lluny.

Arribem, doncs, a una carretera que ens ve a dir que el parc s'ha acabat, després d'haver seguit una indicació que deia on és la parada de metro de l'Einkaufzentrum. Ara, com que no l'hem trobat potser seria millor dir que no era una indicació, potser era un suggeriment: la parada potser és cap allà. Un suggeriment equivocat. I ara no sabem cap on anar. No estem perduts però no sabem anar des d'on som a on volem anar. I, el més important, la guia de Munic conté un mapa. Però mentre mirem el mapa, un home que just anava a pujar al seu cotxe ens pregunta amablement si necessitem ajuda. No moltes gràcies, li contestem perquè, tot i no saber com anar a on volem anar, tenim un mapa. A més, som completament capaços d'equivocar-nos sense ajuda de ningú. En conseqüència, comencem a caminar carretera amunt fins que ens trobem amb una estació de metro que és la següent de la que, en teoria, era la nostra meta. Per tant, agafem el metro i arribem al centre comercial.

El problema dels centres comercials del món sencer és que són centres comercials. A priori sembla un avantatge, però la gent fa la resta. Hi ha molta gent que s'atura de cop, o bé que camina endavant però amb el cap mirant a qualsevol lloc excepte endavant, com una nena de l'exorcista a la que se li han travat un parell de vèrtebres abans d'acabar el moviment de rotació; i, evidentment, qualsevol altre ésser que s'interposi en el seu camí serà considerat l'imbècil. La qual cosa demostra que, al món real, un diccionari no és més que un recull de significats teòrics i que, en cas dels insults, mai s'aplicaran a un mateix encara que siguin perfectament adients.

En el cas que ens ocupa hi hem d'afegir una calor malaltissa, un ambient carregat que, afegit al malestar produït per massa hores sense menjar i massa estona caminant, impedeix pensar amb un mínim de lògica. O sigui, que mengem qualsevol cosa i marxem. Com a possible dada d'interès cal dir el següent: turista, a l'Olympia Einkaufzentrum de Munic no se t'hi ha perdut res.

La tornada cap a l'Olympiapark és molt més ràpida i, en conseqüència, queda demostrat que el camí que hem agafat abans no era l'idoni, tot i que aquella carretera tenia el seu què. Quin què, no ho sabem pas, però per a la nostra autoestima, orgull o el que sigui, ens agrada pensar que en tenia un per petit, amagat o invisible que fos.

Decidim entrar a l'estadi olímpic. La conversa garrepa és més o menys així:
I: Uf, a veure ara quan ens clavaran per donar una volta per l'estadi!
MC: Quan estàs disposat a pagar?
I: Dos euros per persona i encara gràcies. I tu?
MC: Quatre.

Com que costa dos euros, entrem. Fem fotos. Voltegem l'estadi i quan acabem de passar per darrera de la zona de periodistes un home ens pregunta quanta gent hi cap tot proposant cinquanta mil com a un possible número de referència. Com que molta no deu una resposta que el satisfaci, en tant que quantitat indeterminada, i com que estem entorpint el pas d'altra gent i seria incòmode mirar-ho a la guia li diem que sí, que al voltant d'uns cinquanta mil probablement tirant cap amunt. Quan acabem de donar la volta, seiem a la grada i veiem que a la guia hi diu setanta mil. Molta.

L'Olympiastadium

Després sortim i anem cap al metro on pugem a un comboi del que n'eixim a München Freiheit. Llavors caminem fins a la Universitat i després fins a la Neue Pinakothec. Ens aturem aquí no pas per veure cap pintura sinó perquè hi ha una cafeteria i volem berenar. No gaire després de sortir d'aquesta cafeteria ens trobem amb un cafè-bar de nom Celona: Cafè Bar Celona. Només pel nom, no hi hauríem entrat ni que ens hi anés la vida.

Cafè BarCelona. A Munic també hi ha gent que tot el que
tenen de sentit de l'humor els manca de sentit del ridícul.

De camí a l'hotel, tornem a no perdre'ns però sí a no saber com arribar a la destinació desitjada. I un altre cop, un home que passa pel costat ens pregunta si necessitem ajuda. Doncs, miri, sí. I arribem a l'hotel.

Allà hi descansem una estona mentre veiem un programa de recopilació de moments estúpids de la tele extrets de programes similars al Diario de Patricia. Quan no podem més, sortim a sopar.

Al metro començo a mirar un panell enorme on hi apareixen totes les línies que hi ha a Munic, tant de metro com de l'equivalent a rodalies. Em fixo que a la línia S2 hi ha una estació que em fa riure. Es diu Riem. I la mateixa línia hi ha una altra estació que només li farà gràcia als informàtics: Grub.

El restaurant al que anem es diu Ruffini, recomanat per la guia però mal indicat. És al carrer Ruffini, per si hi voleu anar, però tampoc cal que hi aneu.

Per cert, Bayer Munic 2 - Bayer Leverkusen 1.

München Connection (II)

2008-04-04T14:04:00.000+02:00

Divendres, 21 de març de 2008
Com que l'esmorzar a l'hotel costa 8 euros, decidim anar a la Hauptbahnhof a treure el ventre de pena. Allà degusto un Bratwurst i un Currywurst. Després sortim a voltar per l'Altstadt sota la pluja incessant.

Façana de la Frauenkirche

El primer element arquitectònic important amb el que ens trobem (de fet, el buscàvem) és la Frauenkirche, i el seu nom complet seria Domkirche zu Unserer Lieben Frau (Església-Catedral de Nostra Senyora). Es tracta d'un edifici gòtic del segle XV enorme. Després ens dirigim cap a la Neues Rathaus (Ajuntament Nou), un altre edifici enorme, aquest cop neogòtic de finals del segle XIX i principis dels XX que va ser dissenyat per l'arquitecte austríac Georg von Hauberrisser. Ens sorprèn que pràcticament tots els baixos de l'edifici estiguin ocupats per botigues.

L'ajuntament (Rathaus) de Munic

Decidim continuar cap al riu Isar. Pel camí topem amb una botiga d'instruments musicals i ens aturem davant d'un aparador d'instruments de segona mà que, segons un cartell, no estan en condicions de ser tocats. Jo em fixo especialment en una guitarra acústica de dotze cordes relativament antiga, la MarieCurie en una cítara probablement molt més antiga. Són uns bonics elements decoratius no especialment cars... Però avui, Divendres Sant, és tancat.

Prosseguim caminant per trobar el riu i ens trobem amb una bicicleta molt interessant. És una bicicleta de passeig pintada a bandes vermelles i blaves en alguns llocs i a bandes vermelles i grogues en els altres.

Bicicleta que porta records

Seguim cap al riu i després caminem per la seva vora fins a arribar al següent pont. El creuem i donem la volta al senat de Baviera. O sigui de Bayer, recordo ara que em ve una mica de mal de cap. Ho sento, però havia de fer la broma.

Tornem cap a l'Altstadt i passem per davant de la Residenz. Entrem a un Starbucks a prendre una xocolata que ens faci entrar en calor, després de passejar pràcticament tot el matí sota la pluja i el fred. Després, anem a dinar.

Dinem a l'Schrannenhalle. És un pavelló bastant gran amb diferents restaurants que té la peculiaritat (com a mínim jo no hi estic acostumat) que seguis on seguis pots demanar plats del restaurant que vulguis. Per exemple jo agafo l'Alaska Menü (sushi i maki) d'un asiàtic i la MarieCurie chili con carne d'un mexicà. També hi ha un indi, una pizzeria, un de pasta, un d'amanides i un de cuina bàvara. A baix és una discoteca, però justa ara no.

Després de dinar tornem a donar una volta pel centre, passant per la Residenz, l'Odeonplatz i passejant pel Hofgarten. I tornem a l'hotel a descansar una mica.

L'Odeonplatz

Quan donem per acabat el temps de descans, passem per la Hauptbahnhof on bereno un Schinken-käse-spitz. L'Spitz és un tipus de pa que recorda vagament al Pretzel. Donem una volta pels carrerons que no hem visitat abans i decidim sopar a una Maredo en el que degusto una Tomaten Suppe i un Zwiebelnrostbraten.

Tornant cap a l'hotel amb la sana intenció de dormir ens trobem amb un grup de gilipolles que fa crits estúpids i xiula sense cap motiu. Llavors, un altre grup de gilipolles més reduït comença a contestar-los. Els gilipolles no només es reconeixen entre ells sinó que s'ho fan anar prou bé per a que els reconeguin els demés, siguin quines siguin les coordenades GPS que ocupin i sigui quin sigui el temps t en que es troben. I cauen petites volves de neu que recorden al porexpan.

Ma-ke-donija! Ma-ke-donija!

2008-04-01T16:29:00.001+02:00

Dissabte, passant per la Karlsplatz vam trobar-nos amb una especie de manifestació. Pel que sembla era un grup de gent de Macedònia (i no estic parlant de Los Fruittis) que repetien continuament "Ma-ke-donija! Ma-ke-donija!" I de tant en tant "bribra, bribra... MAKEDONIJA!".

Per què ho feien? Doncs vés a saber.

Us imagineu una manifestació a Madrid o a Barcelona on la gent vagi dient "arbirb, arbirb... MARRUECOS!" ?.

Actualització: En Paco ens explica el perquè de la manifestació als comentaris.

München Connection (I)

2008-03-26T21:00:00.000+01:00

Dijous, 20 de març de 2008

Ara neva, ara plou, ara el cel és gris però no cau res, ara surt el Sol. Ara torna a començar. Aquest és el temps que porta fent tot el dia i que continua fent quan toca sortir de Viena, que sembla viure en una pel·lícula plena d'errors de continuïtat. April wetter, en diuen aquí, tot i que es pugui donar a finals de març. Un mal director, en diuen a Hollywood. O, si ens posem en mode romàntic carrincló, una metàfora d'un viatge. Doncs potser Viena no és més que un tren en el seu trajecte a través de paisatges canviants que blablablà. O similars atzagaiades.

I avui és el dia que anem a Westbahnhof per pujar en un tren que fa cap a Munic, capital de Baviera; altrament anomenat München, capital de Bayer. I que en bavarès en diuen Minga, com cert eufemisme espanyol. I és que diuen que tenen unes bones salsitxes per allí. Clar, que què han de dir, oi? Les nostres salsitxes són un trunyo! Doncs no, això no ho diuen pas.

Com anava a dir abans d'endinsar-me en qüestions ludolingüístiques, normalment anem a Westbahnhof amb la línia 3 del metro, però avui, com que tenim temps per donar i per vendre (i variat), fem ús de la línia 18 del tramvia perquè, tot i ser més lent, és més bonic, fins i tot en el tram soterrat entre Südtirolerplatz i Eicherstraße. O especialment en aquest tram.

Amb això que arribem a l'estació, donem unes quantes voltes i cerquem infructuosament una guia de Munic; mentre esperem que arribi el nostre tren. Quan el tren estaciona (i poques coses estacionen tan bé com un tren en una estació) pugem a la cerca del nostre compartiment que compartirem (com no?) amb quatre persones més. En el moment que entrem hi ha un noi i un home més gran. Passada una estona entrarà una dona i després encara una altra. Pel que sembla no tenen cap relació entre ells a part de ser austríacs, agafar el mateix tren en el mateix moment i compartir el compartiment. Hhmm. Corregeixo: pel que sembla gairebé no tenen cap relació entre ells.

Per la meva banda, segueixo la lectura de Kafka a la platja de Haruki Murakami. De tant en tant, però, aixeco la vista i observo el paisatge que uns cops està nevat, d'altres només humit i en d'altres sembla que el Sol no s'hagi amagat en tot el dia. En carrincló podríem dir que el tren és una ciutat on el temps atmosfèric canvia ràpidament i blablabla. Però com que no en som, de carrinclons, doncs no ho diem pas això i preferim dir que les condicions atmosfèriques són diferents en els diferents trams per on passem. Ara bé, una bona estona més tard, havent passat Linz (on han baixat el noi i una de les dones; l'altra dona ha baixat a St.Polkten) el cel comença a enfosquir i és pràcticament l'última vegada que mirar per la finestra serà una activitat que ompli l'ànima a través de la confluència de colors i formes que configuren un paisatge a l'atzar. Ara una gran esplanada mostra diverses tonalitats de blanc (sobre verd, amb tota probabilitat) com si, en acabar-se la pintura blanca de Déu, s'hagués acabat d'omplir amb Typex o amb ratlladura de Plastidecor blanc aquí i allà.

La natura, de totes maneres, no és pas un fenomen exterior als trens; tal vegada es manifesta en el seu interior de les maneres més variades. Fins i tot en la meva persona. Així em puc permetre el luxe de practicar un art que poca gent sap valorar: pixar dret en un tren en marxa en una zona de corbes i relatius sotracs. Us ho recomano sigueu home o dona, tot i que en el segon cas és probable una manca d'entrenament bàsic. Però res és impossible, i encara menys al segle XXI. I el risc ho fa més emocionant.

Passem per Salzburg on baixa l'home que resta (i que fins ara feia que suméssim tres passatgers en el compartiment). La joia se'ns multiplica als nostres cors en veure el Festung Hohensalzburg i també el riu Salzach que divideix la ciutat rodejat d'arbres, les arrels dels quals penetren amb força terra endins. Una equació meravellosa que la natura i l'enginy humà posen al nostre abast. Ara gràcies a la il·luminació artificial, després gràcies a les paraules que ens inspiraran els records.

Finalment arribem a München Hauptbahnhof, on aprofitem per comprar una guia de Munic (de la que n'hauré de parlar tard o d'hora) abans de dirigir-nos cap a l'Hotel Dolomit a Goethestraße. I gràcies a Déu (o a Typex o a Plastidecor) l'hotel és a prop. De fet, és gràcies a mi perquè que vaig fer-ne la reserva pensant precisament en això.

Just davant nostre entren un grup de 8 espanyols (homes i dones en relació d'1 a 3). La situació esdevé còmica per als ulls d'uns espectadors com nosaltres. La recepcionista els parla en anglès i un d'ells li repeteix el que ella diu però en espanyol, com preguntant-li si ho ha entès bé. Tot plegat una mica absurd perquè la noia probablement no entén què coi li diu i, per tant, no pot corregir-lo en cas d'error. De totes maneres, cal dir que ho entenen tot.

Quan ens toca a nosaltres, alguns dels espanyols encara són allà perquè no caben tots junts a l'ascensor. La MarieCurie es dirigeix a la recepcionista en alemany. Ara bé, si els espanyols han escoltat bé els meus cognoms ens hauran descobert. Scheiße! Bah! Tant se val. Pugem a peu a l'habitació 612, un número fàcil de recordar. D'una banda 6 és la meitat de 12. D'altra, la suma dels dos últims dígits és la meitat del primer. A més, la suma de tots els dígits és igual a la quantitat de dígits multiplicada per sí mateixa. I per si amb això no en tenim prou per recordar-lo, sempre podem tenir en compte que es tracta de la permutació dels dígits 1, 2 i 6 que coincideix amb 216 al revés. Ah! I la seva descomposició en nombres primers és 2²×3²×17.

Deixem les coses a l'habitació i sortim a buscar un lloc per sopar a l'Altstadt. Mentre cerquem un lloc adient per als nostres estómacs comprovem que l'Altstadt requerirà la nostra presència demà al matí en forma de turistes amb càmera de fotos. Finalment, entrem a Zum Franziskaner, un lloc diguem-ne típic on les cambreres duen el vestit tradicional. Per cert, vestit de talla única, de tal manera que és impossible no adonar-se de la diversitat de mides pectorals. El problema és que l'edat mitja de les cambreres deu ser propera a la jubilació, potser per la part alta.

I cansats però sopats i lleugerament congelats tornem a l'hotel a fer una becaina.

Der Herr der Ringe

2008-03-20T11:52:00.001+01:00

A dos metros de casa (les linies U3 i U6) hi tenim la Stadthalle, que vindria a ser l'equivalent al Palau Sant Jordi. Ahir ens hi vam dirigir, doncs teníem entrades per veure el concert Herr der Ringe von Howard Shore in Concert, sobre la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom. Dic sobre perquè els concerts amb el beneplàcit del compositor Howard Shore duen per títol The Lord Of The Rings Symphony. I com deien a una notícia de TheOneRing.net: "The music that they [els altres] play is assembled from commercially available sheet music". O sigui, el que es fa amb tots els compositors morts, però amb la diferència que aquest està viu.

El primer que vam notar va ser que la gent no anava tant mudada com a We Will Rock You o Médée. La clau la vam trobar més endavant quan vam anar al guarda-roba i ens van cobrar 1,20 euros, és a dir, 10 cèntims menys que als altres llocs. La solució a l'enigma és: el que decideix el preu de la roba és el lloc on es celebra l'esdeveniment. Ahir, doncs, vam ser a un lloc de segona categoria(1). Al·leluia!

El concert el podríem definir amb no va estar malament. Havent vist les pel·lícules deu mil milions de vegades, ens va semblar que, al principi de la primera part, hi van haver algunes notes fora de lloc i que alguna cosa passava amb el cor; però més avançat el concert tot va sonar més com esperàvem.

També ens va sorprendre que les cançons no seguissin l'ordre en que apareixen a les pel·lícules. Així van tocar temes relacionats amb Rohan a finals de la primera part i cançons dels hobbits a meitat de la segona. I pel que fa a la pantalla col·locada darrera dels músics i cantaires, les imatges que anaven apareixent eren bastant descordades i, de vegades, no semblaven guardar relació amb la cançó que sonava.

La música va ser interpretada per una orquestra, un cor, dues solistes i un grup de música d'instruments estranys sota la direcció de la directora. El grup de música d'instruments estranys, que es fa dir Rivendell, tenien un aire als Lordi, els heavys vestits de víkings que van guanyar Eurovisió el 2006 representant Finlàndia.

Pel que fa a les solistes, quan cantaven en èlfic no las vam entendre. Suposo que és normal. Ara bé, una d'elles va cantar dues cançons en anglès. D'una no en sé el nom, però l'altra era Into the west, originalment cantada per Annie Lennox. Al meu entendre les va destrossar totes dues perquè les va cantar com si fossin cançons d'una pel·lícula Disney, és a dir, com ensenyaven a fer-ho a Operación Triunfo, és a dir, malament. A gran part del públic, tot i això, sembla que els va agradar.

El públic, ja que he tret el tema, no estava gaire fi. Representa que s'ha d'aplaudir durant tota l'estona que els que intervendran al concert estan entrant a l'escenari, però només aplaudia durant els primers deu segons de l'entrada de cada grup de persones que apareixien, amb especial ímpetu quan es tractava de les solistes, que semblava que s'haguessin portat la claca de casa. A més, com que el concert estava dividit en cançons es va posar de mutu acord per art de màgia que s'aplaudiria després de cada cançó. Però com que ningú no sabia del cert quan s'acabava (si es tractava d'un silenci llarg o un de final) en algunes ocasions es va aplaudir un pèl tard. I en el cas de la primera cançó de la segona part del concert es va aplaudir massa d'hora.

Al final, en la ronda interminable (però ahir més curta) d'aplaudiments els guanyadors d'un aplaudímetre fictici van ser els Lordi, seguits de la directora i les solistes. Dictamen que només comparteixo en el cas de Lordi.

Quan es va acabar el concert vam anar a buscar les jaquetes. Vam sortir al carrer i vam veure que nevava. I veient que tothom es dirigia en massa cap a l'estació de metro vam decidir anar a peu, sota la neu i la pluja fina intermitents, fins a Westbanhof i estalviar-nos així el sentir-nos com un habitant de Tòquio en hora punta, total per una única parada.

Per sopar, tocava pizzes del Dr. Oetker. Una Quattro formaggi i una Salame. La Salame, per cert, deia que tenia un 50% menys de greix i ja fa temps que vam veure que el que la diferenciava de la Salame normal era que tenia la meitat de formatge. Pel mateix preu, clar.

I vam sopar.

---
(1) I si tot va bé hi tornarem l'1 de novembre.

Una nit a l'òpera

2008-03-14T09:10:00.001+01:00

Dimarts passat vam anar a l'òpera. L'òpera és aquell gènere clàssic alhora musical i teatral que es caracteritza, gràcies a la vocalització, per la impossibilitat d'entendre què coi diuen els intèrprets. En el nostre cas, a més a més, l'òpera era en francès, la qual cosa no ajuda. Per sort, hi havia subtítols en alemany, idioma que fem veure que entenem. Ara bé, jo vaig desxifrar una paraula en francès: parricide i vaig aprofitar per llegir al subtítol (que en realitat estava a dalt tant a dreta com a esquerra) que en alemany se'n diu Vatermord. Poliglotisme en estat pur (i dur).

Amor, desamor, fills per aquí, morts per allà, tragèdia al canto, li fiquem música i habemus opera. En aquest cas, Médée de Luigi Cherubini.

La representació es va dur a terme al Theater an der Wien. El teatre en qüestió va ser fundat l'any 1801 i ha estat lloc d'estrenes importants com per exemple les de les segona, tercera, cinquena i sisena simfonies del Beethoven. O també obres del Grillparzer o del Nestroy (que ara mateix només sé, en la meva ignorància supina(*), que li van dedicar una plaça que es diu (oh! sorpresa!) Nestroyplatz). És a dir, és un lloc amb història, però tampoc és tan greu perquè aquí fins i tot les mosques en tenen. I si les mates, ho són.

Així doncs, ens vam vestir com per anar a un casament. Això em fa pensar que si aquí es va excessivament mudat als concerts i similars, i també es va molt mudat a les bodes; en cas d'anar a veure Les Noces de Fígaro del Mozart deus necessitar un préstec només per llogar els mitjons. O per mirar-los a l'aparador.

Però jo de corbata res. Encara gràcies que no hi vaig amb la bata d'estar per casa, que es quedarien tots amb l'ai al cor. I parlant de cors, de bates i de corbates:
M'estimo més obrir el meu cor,
tenir-lo obert de bat a bat,
a anar corbat i encorbatat
i emportar-me'n un mal record.

Ara he de fer un incís. He de dir que el més divertit d'escriure el paràgraf anterior no ha estat jugar amb les paraules (amb el cor de la bata que duu la corbata) sinó escriure poesia en català darrera de la butlleta electoral de la Falange Auténtica. Per desgràcia, la butlleta del PP ja l'havia gastat amb altres bestieses, però a falta de truites bons són els barbs. Per cert, que tinc preparada la de la Falange Española de las JONS (que segons els altres s'hauria de dir la Falange Falsa, però no quedava massa bé) per a donar-li un ús adient.

Tornant al tema important, dimarts passat vam anar a veure Médée de Luigi Cherubini al Theater an der Wien de Viena. I com que era de nit --i, de fet, em sembla que no hi ha costum de representar òperes a les dotze del migdia-- he aprofitat per intitular això Una nit a l'òpera, com aquella pel·lícula dels Germans Marx que també va donar títol a un disc de Queen.

Assistir a aquesta òpera va servir per fer-me adonar que no m'acaba d'agradar l'òpera. I ara a veure com ho explico sense ofendre ningú. Ho provaré així: tan l'orquestra com els cantants ho van fer molt bé, però no m'acaba de convèncer. No em transmet cap emoció, no li veig la gràcia, no l'entenc. I encara ho entenc menys quan m'adono --sé-- que sí que m'agrada la resta de la música clàssica. Potser és l'estructura musical que em resulta inconnexa, potser és la pantomima que em resulta falsa i innecessària, potser no ho sé.

Però el que sí sé i vull que sabeu, i vull que sabeu que sé que ho sabeu i que sabeu que jo ho sé (i probablement sabreu que el principi d'aquesta frase s'assembla molt a una de Kill Bill vol.1 que es pronuncia en una escena al Japó) és que després vam passar per un restaurant japonès del Naschmarkt que es diu Mr. Lee (curiosament no hi tenen ni un sol llibre) i vaig demanar un Sushi Groß (zum mitnehem) que no estava gens malament.

Després, sushi en bossa i bossa en mà, vam caminar cap al tramvia. Darrera nostre quedava el Theater an der Wien ara que les llums del carrer il·luminaven sense gaire empenta el camí que seguien les nostres passes. La frescor de la nit de març ens envoltava i ens aclaria la ment com si fos un cel que els núvols havien abandonat. I així va ser fins que vam arribar a la parada i vam esperar el tramvia envoltats de gent desconeguda que fumava o parlava o es movia o s'estava quieta o callava o mirava aquí o mirava allà o no. I quan va arribar el tramvia --el nostre-- hi vam pujar.

----
(*) Ajaguda i d'esquena.

?

2008-03-04T21:49:00.000+01:00

Dimarts, 4 de març de 2008. 21:35. Viena. Interior del tramvia 71, passant per davant del Belvedere. Una dona parla per telèfon.

Va i diu:

¿Qué's esto Camilo Sesto?

Prater

2008-02-24T17:44:00.006+01:00

Avui ha fet molt bon dia. Al migdia no només feia sol sinó també caloreta i ens hem decidit a fer una passejada abans de dinar. Hem enfilat Keinargasse i després Haidingergasse en direcció al canal per travessar-lo i anar al Prater. A mida que ens hi anàvem apropant, una munió de gent s'unia a nosaltres. En arribar al parc ens hem trobat que la meitat de Viena havia tingut la nostra mateixa pensada, tot i que probablement ells ja havien dinat.

Alguns aprofitaven per fer esport, altres hi havien anat amb les criatures, alguns llegien o simplement jeien, però tots semblaven estar passant-ho d'allò més bé. Nosaltres també.

Was machst du denn?

2008-02-22T11:49:00.001+01:00

És un migdia de gener de 2008, i com d'altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l'esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n'agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca danesa Skare. A la caixa, de color verd (n'hi ha un altre que és de color blau), hi diu en lletres ben grans CARPACCIO i duu per subtítol Marineret med rosmarin, que suposo que és danès. De fet, a la part posterior i apareixen tres receptes que es poden fer amb el carpaccio on símbols com å, ø o æ em fan pensar que no les entendré pas. Curiosament el Roastbeef de la mateixa marca, amb embolcall taronja, ho té tot escrit en espanyol.

Tombo a la dreta i em dirigeixo als congelats on hi trobo el sushi ja preparat de la marca Quality first. Els textos de la caixa estan completament escrits en alemany. Després vaig a la nevera dels productes làctics i agafo un iogurt de mora. Ara ja tinc el dinar i em dirigeixo cap a la caixa.

N'hi ha dues d'obertes. Calculo en quina hauré de fer menys estona de cua segons el nombre de persones i la quantitat de productes que porten. És un mètode especulatiu que pot fallar i, per tant, falla. Escullo la caixa on una dona està pagant, i darrera en té dues més que parlen entre elles però que sembla que facin compres separades.

Les dues dones que parlen entre elles ho fan en un idioma que no sóc capaç de reconèixer. Amb el temps que porto aquí m'he adonat que puc detectar els dialectes ex-iugoslaus i el turc, a part de l'alemany. Així que suposo que deuen estar parlant en hongarès o polonès, idiomes als que no els tinc agafat el so.

Per fi li arriba a la primera de les dues amigues, que és tirant a baixeta, amb ulleres i més aviat no prima. La caixera, que després llegiré al tiquet que és Frau Jovanovic, li diu quant ha de pagar. La clienta treu una bossa de plàstic transparent plena monedes i li deixa a sobre com dient que se serveixi ella mateixa. Dedueixo, doncs, que la clienta encara sap menys alemany que jo.

La caixera comença a treure monedes de la bossa amb cara de maleir el dia que va néixer, bé ella, bé la clienta. Les monedes més petites són d'un cèntim. Les més grans, de cinc cèntims. N'escampa unes quantes sobre el taulell i comença a comptar. Les de cinc cèntims s'acaben aviat. La cua s'allarga darrera meu.

Una companya de feina de la caixera que deu haver acabat el torn passa pel costat. Was machst du denn? (I doncs, què fas?), li etziba en un to que estava més orientat a la clienta que no pas a la companya. Frau Jovanovic se la mira però no diu res. La clienta, que tot i no saber alemany deu haver captat l'esperit de la situació que ella mateixa ha creat sembla que es posa nerviosa.

La caixera li diu que falten diners. Ella no ho entén. La seva amiga afegeix els diners que falten. Quan la caixera es gira per donar el tiquet a la dona de les monedes aquesta ja no hi és.

Li toca el torn a l'amiga. És un pèl més alta que jo i té el cabell gairebé tan llarg. Té menys coses que l'anterior per comprar. La caixera les passa pel lector de codis de barres i finalment enuncia el total a pagar. L'amiga treu una bossa de plàstic transparent plena de monedes d'un, dos i cinc cèntims. Però aquesta clienta com a mínim té la decència de comptar-les ella i de demanar disculpes.

Em toca. Frau Jovanovic em mira com dient a l'hora "ho sento" i "osti tu". Grüß Gott, em diu. Grüß Gott, li contesto. Passa la targeta de client, el carpaccio, el sushi i el iogurt pel lector de codis de barres. Jo, que ja he tret la bossa de plàstic de la butxaca de la caçadora, vaig introduint-hi els productes tal com van arribant. La caixera em diu quan he de pagar. L'entenc, perquè si una cosa s'ha d'aprendre a l'estranger són els números, però de totes maneres miro la pantalleta per confirmar-ho.

Trec la cartera de la butxaca dels pantalons sota la mirada atenta de la noia. Miro el moneder i veig que hi tinc unes quantes monedes d'un, dos i cinc cèntims.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (i V)

2008-02-20T16:28:00.000+01:00

8. Dilluns: Madrid (i II)
Sortim de l'estació i ens dirigim al Parque del Buen Retiro. Com m'agraden aquests parcs! No és tan gran com el Prater de Viena i és més artificial, però m'agrada. M'agrada perquè aconsegueix donar la sensació d'apartar-te de la bullícia de la ciutat i et relaxa i t'oblides dels cotxes, de l'estrès, de les preocupacions. Respires millor i enyores els temps abans de la revolució industrial que ni tan sols has viscut.

Palacio de Cristal al Parque del Retiro, Madrid

Decidim anar a caminar pel centre, per la Plaza Mayor fins a la Catedral de Santa María La Real de La Almudena, que es veu que no li podien escurçar el nom per Catedral de Madrid, com fan a qualsevol altre lloc com Burgos o Barcelona. Veiem també el Palacio Real i us podem assegurar que és un palau i que és real, no és de mentida. Lo vi con mis propios ojos, com diria Pedro López.

Catedral [...] de La Almudena, Madrid

Agafem la Gran Vía però com que no ens cap a la butxaca decidim que és millor deixar-la on és. De totes maneres hi caminem una estona. Sopem prou bé a un restaurant VIPS(1). Després ens dirigim a la Puerta del Sol, a la parada de taxis i li preguntem a un taxista castís si demà cap a les 6:45 del matí hi haurà taxis allà o és millor que truquem per concertar-ne un. Estará aquí esperandoos a vosotros, ens respon com volent dir que aquí sempre hi ha una pila de taxis. O potser que només n'hi un, potser es refereix al llegendari Taxi que es coneix des de temps remots com a "El Taxi".

Anem a dormir abans que digui més bestieses.

9. Dimarts: Madrid
Ens llevem a les 6. L'avió ~~surt~~ hauria de sortir a les 9:10 cap a Viena. O sigui que anem bé de temps. Arribem a la Puerta del Sol (on, per cert, hi estan construint una estació de cercanías) i hi ha un taxi ("El Taxi"?) que potser no ens espera especialment a nosaltres, però que ja ens farà el servei.

A l'aeroport fem tot el que hem de fer (esmorzar inclòs) fins que aconseguim arribar a la porta d'embarcar que apareix als monitors. Després canvien la porta i nosaltres hi anem. Després apareix la bonica paraula anglesa Delayed. Si la resposta a gràcies és de res, la resposta a delayed és merda. Després tornen a canviar la porta i nosaltres hi anem.

Allà, una estona més tard, una noia d'Spanair ens informa que podem passar pel Medas del costat, que estem convidats a esmorzar. Al Medas del costat ens informen que no. Amablement l'encarregat del Medas truca per telèfon a algú i ens diu que hem d'anar a l'Ars que, gràcies al cansament que comencem a portar, està lluny. Hi anem, esmorzem un altre cop, tornem a la porta per veure si l'han canviat, han cancel·lat el vol o ha marxat sense nosaltres. Esperem.

Embarquem. I cap a les 12, amb 3 hores de retard, sortim cap a Viena.

----
(1) Vine I Podràs Sopar. (Si algun dia ho fan servir d'eslògan demanaré royalties).

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (IV)

2008-02-19T16:35:00.001+01:00

6. Dilluns: Cap a Madrid
Diem adéu a Extremadura. L'autopista segueix cap a la província de Toledo a Castilla-La Mancha(1) per on ja vam passar en el viatge d'anada. Per ser terra de molins no en veiem molts, però de gegants n'hi ha a cabassos.

7. Dilluns: Madrid (I)
És hora de dinar, tenim gana i no aconseguim arribar a la Plaza Castilla. Dos cops l'itinerari que vam treure de guiacampsa.com ens dóna malament les indicacions. Després m'equivoco jo. I més tard, les indicacions al carrer desapareixen i ens hem de guiar per la intuïció. Finalment arribem i tornem el cotxe. Molt amablement ens informen que amb la línia 5 de l'autobús anirem a petar just al centre.

I quan anem a pujar a l'autobús, que és buit, el conductor (que potser es diu Pedro López) ens diu que la maleta és massa gran i que no ens deixa pujar. És la normativa de l'empresa. Ens caguem en la puta, en la normativa, en el conductor i en sa mare per si no és la puta. Indignats, cansats i morts de gana, emprenem el nostre viatge en metro, confiant que hi hagin posat més escales mecàniques des de dissabte ençà. Però no tan sols Aguirre, Gallardón o la mare que els va parir no ho han fet pas sinó que la primera escala mecànica està fora de servei. Iròniques gràcies per la gràcia que ens fa la broma. A Viena hem pujat a l'autobús amb dues maletes com aquesta uns quants cops i encara és hora que algú es queixi.

Arribem com ànimes en pena a l'Hostal Mirentxu, deixem les maletes i anem a la cerca d'un lloc per dinar. Comença a fer-se tard. A la calle Prado 4 hi trobem un restaurant que no fa mala pinta. El menjar és bo, però el cambrer principal (que bé es podria dir Pedro López) té una simpatia bastant antipàtica, probablement per culpa del cambrer de La Ilíada de Mérida que és un acaparador.

Mentre dinem, per una finestra que dóna al carrer veig un nom que em sona: Pedro López. L'he vist escrit fa no gaire. Pel que sembla és el nom d'una botiga de joies, objectes d'art i decoració que s'estableix al número 3. On l'he vist aquest nom, si a mi no m'agraden les joies, no sé què és l'art i crec que la decoració consisteix en un pòster d'El senyor dels anells? Ah, sí! A un dels mapes de tornada.

A dalt i a la dreta de Cáceres hi podem trobar Pedro López

Anem a passejar. Un cop passat el Museo del Prado una parella (ell té cara de Pedro López, ella no) ens pregunta pel Retiro. Els indiquem com s'hi va, com si nosaltres fóssim de Madrid(2). Continuem caminant fins a entrar a la castissa estació-hivernacle d'Atocha ara que falta poc per complir-se els quatre anys de l'11-M amb la intenció de contemplar el jardí tropical que tant em va agradar fa una dècada. La memòria de l'atemptat, però, entristeix la visita.

Façana de l'estació d'Atocha

---
(1) En català: taca o manxa. Taca si és un senyal sobre alguna cosa degut a la presència d’una substància estranya; manxa si és un instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire. En realitat ve de l'àrab al-mansha que vol dir terra seca.
(2) Per alguna raó estranya, jo que no recordo ni què vaig dinar ahir, que és tan sols el tercer cop que sóc a Madrid i que fa 10 anys dels dos primers, també sabia la resposta.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (III)

2008-02-17T11:44:00.000+01:00

5. Diumenge: Mérida
Arribem a la capital d'Extremadura, antigament Emerita Augusta, capital de Lusitània. Parem al costat del Guadiana i, abans de res, anem a prendre alguna cosa a un bar allà mateix. El cambrer no té el que en podríem dir simpatia natural i no la supleix pas amb simpatia artificial, però el lloc té bones vistes cap al riu. M'adono que si bé en alemany Wien (Viena) és anagrama de Wein (vi), resulta que en espanyol Mérida (Mèrida) és anagrama de... bé, d'una cosa que no acostuma a fer bona olor. Però ho intento oblidar per a no començar amb mal peu.

Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim cap a l'Amfiteatre i el Teatre romans. Aparquem. Comprem les entrades per a la no-funció d'avui. Entrem. L'estat de conservació no ens sembla gens menyspreable atès que ja fa dos mil anys que els romans van construir els edificis. Com tan sovint, ens preguntem com ho feien fa tant de temps per construir tan immenses i perdurables edificacions. Però aquest cop tinc la resposta. Jo també ho podria fer. Només m'heu de donar una palanca suficientment gran, un parell de politges, un xiclet i tres mil esclaus. Mmmmm... Suposo que ha sonat una mica fanfarró. D'acord, també necessitaré un paquet de Mentos de maduixa.

Teatre romà de Mèrida.

Un cop vistos el teatre i l'amfiteatre, decidim anar a veure altres runes repartides per la ciutat, com les restes de l'antic Fòrum (àgora?) municipal o les del Temple de Diana. Finalment arribem a l'Alcazaba que van plantar-hi els àrabs abans que Mèrida perdés importància en favor de Còrdova. Després ens dirigim al pont romà sobre el Guadiana, que encara s'utilitza, i que ha estat reformat unes quantes vegades. Però conserva parts originals.

Temple de Diana, Mérida

Anem a berenar a un cafè anomenat La Ilíada on hi sonen els Greatest Hits de Joan Manuel Serrat (en català i en espanyol). El cambrer s'ha emportat tota la simpatia que li faltava al del bar d'abans i, probablement, la de tots els cambrers malcarats de l'univers. És tan simpàtic que arriba a fer-se pesat. El sentit de la mesura s'està perdent arreu.

Finalment sopem a la pizzeria Galileo. Al menjador hi tenen un tros de terra de vidre des del que s'hi poden contemplar restes romanes. Aquí aixeques una pedra i te'n surt una altra, però que resulta que és una paret.

Tornem a Cáceres. Pel camí decidim jugar a un joc bastant estúpid, però útil per a no adormir-se. Les regles són senzilles: cada cop que apareix un cartell indicador amb noms de poblacions, se'n tria un i s'ha de dir, alternativament, una paraula que sigui rima consonant amb la paraula triada. Per cert, a algú se n'hi acut alguna rima consonant en espanyol per Cáceres?

Aparquem i anem a dormir.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (II)

2008-02-16T12:40:00.001+01:00

3. Dissabte: Cáceres
El paisatge ha anat canviant lleugerament. Hem tingut la Sierra de Gredos a l'esquerra, una mica lluny, durant molta estona. A la magnífica --i no és conya-- autovia extremenya EX-A1 sintonitzem la ràdio. A l'emissora que finalment deixem posada, i que dins del nom i duu la paraula Extremadura, el locutor profereix introduccions el doble de llargues que les cançons que punxa. Tot i així, són més interessants els discursos que la música.

Arribem a Cáceres, trobem l'Hotel Don Carlos i aparquem. Són quarts de quinze, el casament és a les disset i encara hem de dinar i arreglar-nos. Donem una volta ràpida pel centre fins que trobem un restaurant descordat, d'aquests que van per feina, dinem el menú i tornem a l'hotel.

A les disset som a l'Església de San Mateo preparats per la boda. Els que s'han de casar es casen. Després anem al restaurant. Allà, abans d'entrar, aprofito per fer una fotografia a uns nius de cigonya.

Nius de cigonya a l'entrada de Cáceres.

4. Diumenge: Cáceres
Ens aixequem tard, prou com per dinar. Anem a un restaurant que ens van recomanar ahir els companys de taula de la boda i que es diu La taperia. Sorpresa! Hi serveixen tapes. De disseny. Estan bones i el cuiner podria ser el Ferran Adrià de les tapes extremenyes, sinó fos perquè el restaurant està bé de preu.

Després donem una volta pel casc antic que conserva edificis de l'època de la conquesta de les Amèriques i fins i tot anteriors.

Cocatedral de Santa María, Cáceres.

És hora d'anar encara més enrere en el temps i visitar Mérida.