Prater

Avui ha fet molt bon dia. Al migdia no només feia sol sinó també caloreta i ens hem decidit a fer una passejada abans de dinar. Hem enfilat Keinargasse i després Haidingergasse en direcció al canal per travessar-lo i anar al Prater. A mida que ens hi anàvem apropant, una munió de gent s'unia a nosaltres. En arribar al parc ens hem trobat que la meitat de Viena havia tingut la nostra mateixa pensada, tot i que probablement ells ja havien dinat.



Alguns aprofitaven per fer esport, altres hi havien anat amb les criatures, alguns llegien o simplement jeien, però tots semblaven estar passant-ho d'allò més bé. Nosaltres també.

Was machst du denn?

És un migdia de gener de 2008, i com d'altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l'esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n'agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca danesa Skare. A la caixa, de color verd (n'hi ha un altre que és de color blau), hi diu en lletres ben grans CARPACCIO i duu per subtítol Marineret med rosmarin, que suposo que és danès. De fet, a la part posterior i apareixen tres receptes que es poden fer amb el carpaccio on símbols com å, ø o æ em fan pensar que no les entendré pas. Curiosament el Roastbeef de la mateixa marca, amb embolcall taronja, ho té tot escrit en espanyol.

Tombo a la dreta i em dirigeixo als congelats on hi trobo el sushi ja preparat de la marca Quality first. Els textos de la caixa estan completament escrits en alemany. Després vaig a la nevera dels productes làctics i agafo un iogurt de mora. Ara ja tinc el dinar i em dirigeixo cap a la caixa.

N'hi ha dues d'obertes. Calculo en quina hauré de fer menys estona de cua segons el nombre de persones i la quantitat de productes que porten. És un mètode especulatiu que pot fallar i, per tant, falla. Escullo la caixa on una dona està pagant, i darrera en té dues més que parlen entre elles però que sembla que facin compres separades.

Les dues dones que parlen entre elles ho fan en un idioma que no sóc capaç de reconèixer. Amb el temps que porto aquí m'he adonat que puc detectar els dialectes ex-iugoslaus i el turc, a part de l'alemany. Així que suposo que deuen estar parlant en hongarès o polonès, idiomes als que no els tinc agafat el so.

Per fi li arriba a la primera de les dues amigues, que és tirant a baixeta, amb ulleres i més aviat no prima. La caixera, que després llegiré al tiquet que és Frau Jovanovic, li diu quant ha de pagar. La clienta treu una bossa de plàstic transparent plena monedes i li deixa a sobre com dient que se serveixi ella mateixa. Dedueixo, doncs, que la clienta encara sap menys alemany que jo.

La caixera comença a treure monedes de la bossa amb cara de maleir el dia que va néixer, bé ella, bé la clienta. Les monedes més petites són d'un cèntim. Les més grans, de cinc cèntims. N'escampa unes quantes sobre el taulell i comença a comptar. Les de cinc cèntims s'acaben aviat. La cua s'allarga darrera meu.

Una companya de feina de la caixera que deu haver acabat el torn passa pel costat. Was machst du denn? (I doncs, què fas?), li etziba en un to que estava més orientat a la clienta que no pas a la companya. Frau Jovanovic se la mira però no diu res. La clienta, que tot i no saber alemany deu haver captat l'esperit de la situació que ella mateixa ha creat sembla que es posa nerviosa.

La caixera li diu que falten diners. Ella no ho entén. La seva amiga afegeix els diners que falten. Quan la caixera es gira per donar el tiquet a la dona de les monedes aquesta ja no hi és.

Li toca el torn a l'amiga. És un pèl més alta que jo i té el cabell gairebé tan llarg. Té menys coses que l'anterior per comprar. La caixera les passa pel lector de codis de barres i finalment enuncia el total a pagar. L'amiga treu una bossa de plàstic transparent plena de monedes d'un, dos i cinc cèntims. Però aquesta clienta com a mínim té la decència de comptar-les ella i de demanar disculpes.

Em toca. Frau Jovanovic em mira com dient a l'hora "ho sento" i "osti tu". Grüß Gott, em diu. Grüß Gott, li contesto. Passa la targeta de client, el carpaccio, el sushi i el iogurt pel lector de codis de barres. Jo, que ja he tret la bossa de plàstic de la butxaca de la caçadora, vaig introduint-hi els productes tal com van arribant. La caixera em diu quan he de pagar. L'entenc, perquè si una cosa s'ha d'aprendre a l'estranger són els números, però de totes maneres miro la pantalleta per confirmar-ho.

Trec la cartera de la butxaca dels pantalons sota la mirada atenta de la noia. Miro el moneder i veig que hi tinc unes quantes monedes d'un, dos i cinc cèntims.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (i V)

8. Dilluns: Madrid (i II)
Sortim de l'estació i ens dirigim al Parque del Buen Retiro. Com m'agraden aquests parcs! No és tan gran com el Prater de Viena i és més artificial, però m'agrada. M'agrada perquè aconsegueix donar la sensació d'apartar-te de la bullícia de la ciutat i et relaxa i t'oblides dels cotxes, de l'estrès, de les preocupacions. Respires millor i enyores els temps abans de la revolució industrial que ni tan sols has viscut.

Palacio de Cristal al Parque del Retiro, Madrid

Decidim anar a caminar pel centre, per la Plaza Mayor fins a la Catedral de Santa María La Real de La Almudena, que es veu que no li podien escurçar el nom per Catedral de Madrid, com fan a qualsevol altre lloc com Burgos o Barcelona. Veiem també el Palacio Real i us podem assegurar que és un palau i que és real, no és de mentida. Lo vi con mis propios ojos, com diria Pedro López.

Catedral [...] de La Almudena, Madrid

Agafem la Gran Vía però com que no ens cap a la butxaca decidim que és millor deixar-la on és. De totes maneres hi caminem una estona. Sopem prou bé a un restaurant VIPS(1). Després ens dirigim a la Puerta del Sol, a la parada de taxis i li preguntem a un taxista castís si demà cap a les 6:45 del matí hi haurà taxis allà o és millor que truquem per concertar-ne un. Estará aquí esperandoos a vosotros, ens respon com volent dir que aquí sempre hi ha una pila de taxis. O potser que només n'hi un, potser es refereix al llegendari Taxi que es coneix des de temps remots com a "El Taxi".

Anem a dormir abans que digui més bestieses.

9. Dimarts: Madrid
Ens llevem a les 6. L'avió surt hauria de sortir a les 9:10 cap a Viena. O sigui que anem bé de temps. Arribem a la Puerta del Sol (on, per cert, hi estan construint una estació de cercanías) i hi ha un taxi ("El Taxi"?) que potser no ens espera especialment a nosaltres, però que ja ens farà el servei.

A l'aeroport fem tot el que hem de fer (esmorzar inclòs) fins que aconseguim arribar a la porta d'embarcar que apareix als monitors. Després canvien la porta i nosaltres hi anem. Després apareix la bonica paraula anglesa Delayed. Si la resposta a gràcies és de res, la resposta a delayed és merda. Després tornen a canviar la porta i nosaltres hi anem.

Allà, una estona més tard, una noia d'Spanair ens informa que podem passar pel Medas del costat, que estem convidats a esmorzar. Al Medas del costat ens informen que no. Amablement l'encarregat del Medas truca per telèfon a algú i ens diu que hem d'anar a l'Ars que, gràcies al cansament que comencem a portar, està lluny. Hi anem, esmorzem un altre cop, tornem a la porta per veure si l'han canviat, han cancel·lat el vol o ha marxat sense nosaltres. Esperem.

Embarquem. I cap a les 12, amb 3 hores de retard, sortim cap a Viena.

----
(1) Vine I Podràs Sopar. (Si algun dia ho fan servir d'eslògan demanaré royalties).

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (IV)

6. Dilluns: Cap a Madrid
Diem adéu a Extremadura. L'autopista segueix cap a la província de Toledo a Castilla-La Mancha(1) per on ja vam passar en el viatge d'anada. Per ser terra de molins no en veiem molts, però de gegants n'hi ha a cabassos.

7. Dilluns: Madrid (I)
És hora de dinar, tenim gana i no aconseguim arribar a la Plaza Castilla. Dos cops l'itinerari que vam treure de guiacampsa.com ens dóna malament les indicacions. Després m'equivoco jo. I més tard, les indicacions al carrer desapareixen i ens hem de guiar per la intuïció. Finalment arribem i tornem el cotxe. Molt amablement ens informen que amb la línia 5 de l'autobús anirem a petar just al centre.

I quan anem a pujar a l'autobús, que és buit, el conductor (que potser es diu Pedro López) ens diu que la maleta és massa gran i que no ens deixa pujar. És la normativa de l'empresa. Ens caguem en la puta, en la normativa, en el conductor i en sa mare per si no és la puta. Indignats, cansats i morts de gana, emprenem el nostre viatge en metro, confiant que hi hagin posat més escales mecàniques des de dissabte ençà. Però no tan sols Aguirre, Gallardón o la mare que els va parir no ho han fet pas sinó que la primera escala mecànica està fora de servei. Iròniques gràcies per la gràcia que ens fa la broma. A Viena hem pujat a l'autobús amb dues maletes com aquesta uns quants cops i encara és hora que algú es queixi.

Arribem com ànimes en pena a l'Hostal Mirentxu, deixem les maletes i anem a la cerca d'un lloc per dinar. Comença a fer-se tard. A la calle Prado 4 hi trobem un restaurant que no fa mala pinta. El menjar és bo, però el cambrer principal (que bé es podria dir Pedro López) té una simpatia bastant antipàtica, probablement per culpa del cambrer de La Ilíada de Mérida que és un acaparador.

Mentre dinem, per una finestra que dóna al carrer veig un nom que em sona: Pedro López. L'he vist escrit fa no gaire. Pel que sembla és el nom d'una botiga de joies, objectes d'art i decoració que s'estableix al número 3. On l'he vist aquest nom, si a mi no m'agraden les joies, no sé què és l'art i crec que la decoració consisteix en un pòster d'El senyor dels anells? Ah, sí! A un dels mapes de tornada.

A dalt i a la dreta de Cáceres hi podem trobar Pedro López

Anem a passejar. Un cop passat el Museo del Prado una parella (ell té cara de Pedro López, ella no) ens pregunta pel Retiro. Els indiquem com s'hi va, com si nosaltres fóssim de Madrid(2). Continuem caminant fins a entrar a la castissa estació-hivernacle d'Atocha ara que falta poc per complir-se els quatre anys de l'11-M amb la intenció de contemplar el jardí tropical que tant em va agradar fa una dècada. La memòria de l'atemptat, però, entristeix la visita.

Façana de l'estació d'Atocha

---
(1) En català: taca o manxa. Taca si és un senyal sobre alguna cosa degut a la presència d’una substància estranya; manxa si és un instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire. En realitat ve de l'àrab al-mansha que vol dir terra seca.
(2) Per alguna raó estranya, jo que no recordo ni què vaig dinar ahir, que és tan sols el tercer cop que sóc a Madrid i que fa 10 anys dels dos primers, també sabia la resposta.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (III)

5. Diumenge: Mérida
Arribem a la capital d'Extremadura, antigament Emerita Augusta, capital de Lusitània. Parem al costat del Guadiana i, abans de res, anem a prendre alguna cosa a un bar allà mateix. El cambrer no té el que en podríem dir simpatia natural i no la supleix pas amb simpatia artificial, però el lloc té bones vistes cap al riu. M'adono que si bé en alemany Wien (Viena) és anagrama de Wein (vi), resulta que en espanyol Mérida (Mèrida) és anagrama de... bé, d'una cosa que no acostuma a fer bona olor. Però ho intento oblidar per a no començar amb mal peu.

Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim cap a l'Amfiteatre i el Teatre romans. Aparquem. Comprem les entrades per a la no-funció d'avui. Entrem. L'estat de conservació no ens sembla gens menyspreable atès que ja fa dos mil anys que els romans van construir els edificis. Com tan sovint, ens preguntem com ho feien fa tant de temps per construir tan immenses i perdurables edificacions. Però aquest cop tinc la resposta. Jo també ho podria fer. Només m'heu de donar una palanca suficientment gran, un parell de politges, un xiclet i tres mil esclaus. Mmmmm... Suposo que ha sonat una mica fanfarró. D'acord, també necessitaré un paquet de Mentos de maduixa.

Teatre romà de Mèrida.

Un cop vistos el teatre i l'amfiteatre, decidim anar a veure altres runes repartides per la ciutat, com les restes de l'antic Fòrum (àgora?) municipal o les del Temple de Diana. Finalment arribem a l'Alcazaba que van plantar-hi els àrabs abans que Mèrida perdés importància en favor de Còrdova. Després ens dirigim al pont romà sobre el Guadiana, que encara s'utilitza, i que ha estat reformat unes quantes vegades. Però conserva parts originals.

Temple de Diana, Mérida

Anem a berenar a un cafè anomenat La Ilíada on hi sonen els Greatest Hits de Joan Manuel Serrat (en català i en espanyol). El cambrer s'ha emportat tota la simpatia que li faltava al del bar d'abans i, probablement, la de tots els cambrers malcarats de l'univers. És tan simpàtic que arriba a fer-se pesat. El sentit de la mesura s'està perdent arreu.

Finalment sopem a la pizzeria Galileo. Al menjador hi tenen un tros de terra de vidre des del que s'hi poden contemplar restes romanes. Aquí aixeques una pedra i te'n surt una altra, però que resulta que és una paret.

Tornem a Cáceres. Pel camí decidim jugar a un joc bastant estúpid, però útil per a no adormir-se. Les regles són senzilles: cada cop que apareix un cartell indicador amb noms de poblacions, se'n tria un i s'ha de dir, alternativament, una paraula que sigui rima consonant amb la paraula triada. Per cert, a algú se n'hi acut alguna rima consonant en espanyol per Cáceres?

Aparquem i anem a dormir.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (II)

3. Dissabte: Cáceres
El paisatge ha anat canviant lleugerament. Hem tingut la Sierra de Gredos a l'esquerra, una mica lluny, durant molta estona. A la magnífica --i no és conya-- autovia extremenya EX-A1 sintonitzem la ràdio. A l'emissora que finalment deixem posada, i que dins del nom i duu la paraula Extremadura, el locutor profereix introduccions el doble de llargues que les cançons que punxa. Tot i així, són més interessants els discursos que la música.

Arribem a Cáceres, trobem l'Hotel Don Carlos i aparquem. Són quarts de quinze, el casament és a les disset i encara hem de dinar i arreglar-nos. Donem una volta ràpida pel centre fins que trobem un restaurant descordat, d'aquests que van per feina, dinem el menú i tornem a l'hotel.

A les disset som a l'Església de San Mateo preparats per la boda. Els que s'han de casar es casen. Després anem al restaurant. Allà, abans d'entrar, aprofito per fer una fotografia a uns nius de cigonya.

Nius de cigonya a l'entrada de Cáceres.

4. Diumenge: Cáceres
Ens aixequem tard, prou com per dinar. Anem a un restaurant que ens van recomanar ahir els companys de taula de la boda i que es diu La taperia. Sorpresa! Hi serveixen tapes. De disseny. Estan bones i el cuiner podria ser el Ferran Adrià de les tapes extremenyes, sinó fos perquè el restaurant està bé de preu.

Després donem una volta pel casc antic que conserva edificis de l'època de la conquesta de les Amèriques i fins i tot anteriors.

Cocatedral de Santa María, Cáceres.

És hora d'anar encara més enrere en el temps i visitar Mérida.

Madrid, Cáceres i Mérida Connection (I)

1. Divendres: Madrid
Divendres nit. Aeroport de Barajas(1). Ens mentalitzem que aquí s'hi parla espanyol, no pas alemany i, per tant, hem d'oblidar temporalment entchuldigungs, dankes i bittes. Ens dirigim a la parada de taxis mentre em ronda la sensació que ens tocarà el taxista d'Enric Juliana, un taxista que escolta la COPE i que en sentir una paraula en català ens explicarà que el cava ens el podem fotre on ens càpiga. Però no, és una taxista amable amb cara de Rosendo (el cantant, no el pa) que escolta Cadena Dial. El cotxe es posa en marxa.
-- ¿A dónde?
-- A la calle Zorrilla --li contesta MarieCurie.
-- Sí, Zorrilla -- confirmo després de mirar la reserva de l'hostal i mentre intento dissimular el somriure que m'ha produit dir-li zorrilla a una dona sense que es pugui enfadar.

La nit és fosca, com no podia ser d'altra manera. Perquè sinó no seria nit, seria dia i més clar. Poc a poc ens acostem al centre de Madrid i a la ràdio sona Jarabe de Palo. Depende o Bonito, en el record que en tinc no les acabo de distingir. Passem la porta d'Alcalà. La mirem, la mirem. Passem la Cibeles. I poc després el taxi ja ens deixa a la calle Zorrilla 7, just darrera del Congreso de los Diputados. Allà hi trobem l'Hostal Mirentxu que ens donarà refugi per un mòdic preu. Paguem i diem Gracias buenas noches a la taxista, tota una professional.

Sortim a sopar i com que no tenim ganes de mirar cartes (ja n'hem tingut prou amb l'aeroport), anem a un Pans & Company. Allà, mentre esperem que ens serveixin uns entrepans (que després veurem que són bastant ridículs, aquesta cadena cada cop va a pitjor) sentim que els que estan davant nostre són extremenys. Casualment demà nosaltres anem cap a Cáceres. Els extremenys es queixen de la diferència entre la fotografia de l'hamburguesa i l'hamburguesa que els han servit, amb tota la raó del món, tot sigui dit. Penso en la pel·lícula Un dia de furia i començo a buscar llocs on amagar-me per si algú li dóna per treure una escopeta.

Sopem, tornem a l'hostal i dormim el que podem. Demà anem cap a Cáceres.

2. Dissabte: Madrid
Sortim de l'hostal amb la intenció d'arribar a la Plaza Castilla on recollirem el cotxe de lloguer cap a les 10. Tenim temps de sobres i, per Murphy, deduïm que arribarem tard.

Anem amb la maleta que deu pesar més de 20 kilos. I amb la maleta descobrim que les estacions de metro de Madrid (com a mínim les 3 per les que circulem) no estan precisament adaptades per a minusvàlids. Això sí, avui no cal que anem al gimnàs.

Arribem tard, però només uns minuts. Recollim el cotxe i a Cáceres falta gent.

Pel camí, a les afores de Madrid, veiem que el creixement desmesurat de la construcció també ha arribat a la vora de la capital espanyola. I amb un mal gust per les cases prefabricades, uniformes i lletges que fa angúnia a més de fàstic, com en fa a tants i tants punts de la costa. I sap greu, molt de greu, per la natura destruïda per culpa de l'ànsia de diners de quatre gats mal comptats. Així us els acabeu menjant amb patates. O amb totxanes.

---
(1) En català: Remenes o baralles. En el primer cas, barajas-remenes (de barajar-remenar), totes dues paraules tenen el mateix número de lletres, el mateix patró consonant-vocal (cvcvcvc), contenen una erra, acaben en essa i ambdues són monovocàliques. El segon, barajas-baralles (de cartes), fa estrany que les cartes d'Heraclio Fournier no les facin allà sinó a Vitòria. Clar que a Vitòria només li falta una ce per a poder cantar-se.

We will rock you

Aquest és el títol del tercer esdeveniment musical al que assistim a Wien. És un musical fet a partir de la música de Queen. El guió és de Ben Elton i la direcció musical de Brian May i Roger Taylor (també productors junt amb Robert de Niro). I això té bona pinta ja d'entrada, d'una banda perquè als de Queen no els interessa que es carreguin les seves cançons. D'altra banda per Ben Elton, guionista de series com Els Joves o L'escurçó negre.

L'espectacle es celebra al Raimund Theater, un teatre no gaire gran creat per una associació de vienesos el 1893. El primer que veiem és que tothom va molt mudat, menys nosaltres que comencem a patir la sensació de ser uns perdularis. La gent ha decidit aprofitar la roba de la festa de cap d'any més fatxenda a la que hagin assistit mai. Em pregunto on dec tenir el frac que no tinc i recordo que el més semblant a un frac que he tingut mai a les mans m'ho vaig menjar i era un Frigo (aquí Eskimo) Magnum Frac. O sigui, que ja no el tinc per a la propera festa de disfresses, el que és una veritable llàstima perquè em quedava molt bé. Semblava ben bé de pêt-dêl-pôrtêr que diuen els fatxendes.

Trobem els seients, a la primera planta segona fila centre-esquerra, i se'ns acosta una noia. No, no volem enciclopèdies. Resulta que no podem seure amb els abrics. Potser són massa lleigs? Eh? Digues! No tenen prou glamú? Tant es nota que són de les rebaixes? Mala p! No, resulta que és una norma del teatre. Apa, anem al guarda-harpies i regalem-los 1,30€ per abric. No saben ná los austríacos estos... dirien els que normalment diuen el mateix però canviant el gentilici per un de més català, com catalanes. Sentint-nos com a casa, tornem als nostres llocs, que ja ha sonat el segon timbre. Übrigens Per cert, és curiós que als teatres quan sona el timbre, en comptes d'obrir la porta, la tanquin.

Així que comença la funció amb un joc de llums, s'aixeca el teló i en una pantalla hi apareixen una serie de titulars, al principi sobre moments importants del rock i de Queen, en alemany. I arriba la primera broma quan per algun motiu m'havia despistat (probablement encara mig encegat per les llums anteriors): "2008: Àustria guanya l'Eurocopa", em retransmetrà (perquè la primera transmissió no m'ha arribat) la MarieCurie a la pausa. La gent riu i m'adono que potser hauria d'haver practicat un riure fals de cara a quan la gent rigui un acudit que jo no he entès per bo que sigui. O no, sempre puc dir que a mi no m'ha fet gràcia. O puc no dir res perquè, total, ningú em preguntarà. I si algú m'ho pregunta potser tampoc l'entendré. Tant se val, intentaré entendre el que pugui, de totes maneres tres quartes parts del temps se'l passaran cantant principalment en anglès.

Ha! Sí, han traduït algunes cançons a l'alemany. A l'última boda que vam anar, una noia (o van ser dues?) que havia vist el musical a London es va sorprendre, després que jo li comentés que em semblava que a la versió de Köln havien traduït cançons, que els alemanys fessin una cosa així. No els sorprenia, en canvi, que això es fes a Espanya. Doncs sí, ho han fet(*). I he de dir que no sona pas malament. No puc dir res sobre la lletra, però musicalment tot encaixa amb certa naturalitat.

I em sorprenc rient. He entès la broma, oh! Babel? Això crec, però he de dir (cal fer-ho i és de justícia) que me n'he perdut unes quantes abans. I les que em perdré. Però sóc feliç. Ich bin ein glücklicher Mann. Eta zu? Und Sie?

Quan acaba es fan les mil i una rondes d'aplaudiments típiques del món teatral, que al final no saps si la gent aplaudeix perquè han sortit els actors a saludar o els actors surten a saludar perquè la gent aplaudeix. El que queda clar en aquest cas és que els aplaudiments més forts els reben els músics que han estat amagats durant gairebé tota la funció, més forts fins i tot que els que reben els cantants principals. Finalment algú decideix encendre les llums de platea, trencant així el bucle infernal i sortim a recuperar els nostres abrics.

I tornem a casa després d'haver sentit música amb roques a dins, pensant que ha valgut la pena.

Per cert, heu vist com de fatxenda queda anomenar les ciutats pel nom en el seu propi idioma? I això que no ha aparegut Valladolid.


----
(*) La producció de Wien, amb alguns retocs locals, és la mateixa que es va estrenar a Köln i que després es va representar a Zürich.