München Connection (I)

Dijous, 20 de març de 2008

Ara neva, ara plou, ara el cel és gris però no cau res, ara surt el Sol. Ara torna a començar. Aquest és el temps que porta fent tot el dia i que continua fent quan toca sortir de Viena, que sembla viure en una pel·lícula plena d'errors de continuïtat. April wetter, en diuen aquí, tot i que es pugui donar a finals de març. Un mal director, en diuen a Hollywood. O, si ens posem en mode romàntic carrincló, una metàfora d'un viatge. Doncs potser Viena no és més que un tren en el seu trajecte a través de paisatges canviants que blablablà. O similars atzagaiades.

I avui és el dia que anem a Westbahnhof per pujar en un tren que fa cap a Munic, capital de Baviera; altrament anomenat München, capital de Bayer. I que en bavarès en diuen Minga, com cert eufemisme espanyol. I és que diuen que tenen unes bones salsitxes per allí. Clar, que què han de dir, oi? Les nostres salsitxes són un trunyo! Doncs no, això no ho diuen pas.

Com anava a dir abans d'endinsar-me en qüestions ludolingüístiques, normalment anem a Westbahnhof amb la línia 3 del metro, però avui, com que tenim temps per donar i per vendre (i variat), fem ús de la línia 18 del tramvia perquè, tot i ser més lent, és més bonic, fins i tot en el tram soterrat entre Südtirolerplatz i Eicherstraße. O especialment en aquest tram.

Amb això que arribem a l'estació, donem unes quantes voltes i cerquem infructuosament una guia de Munic; mentre esperem que arribi el nostre tren. Quan el tren estaciona (i poques coses estacionen tan bé com un tren en una estació) pugem a la cerca del nostre compartiment que compartirem (com no?) amb quatre persones més. En el moment que entrem hi ha un noi i un home més gran. Passada una estona entrarà una dona i després encara una altra. Pel que sembla no tenen cap relació entre ells a part de ser austríacs, agafar el mateix tren en el mateix moment i compartir el compartiment. Hhmm. Corregeixo: pel que sembla gairebé no tenen cap relació entre ells.

Per la meva banda, segueixo la lectura de Kafka a la platja de Haruki Murakami. De tant en tant, però, aixeco la vista i observo el paisatge que uns cops està nevat, d'altres només humit i en d'altres sembla que el Sol no s'hagi amagat en tot el dia. En carrincló podríem dir que el tren és una ciutat on el temps atmosfèric canvia ràpidament i blablabla. Però com que no en som, de carrinclons, doncs no ho diem pas això i preferim dir que les condicions atmosfèriques són diferents en els diferents trams per on passem. Ara bé, una bona estona més tard, havent passat Linz (on han baixat el noi i una de les dones; l'altra dona ha baixat a St.Polkten) el cel comença a enfosquir i és pràcticament l'última vegada que mirar per la finestra serà una activitat que ompli l'ànima a través de la confluència de colors i formes que configuren un paisatge a l'atzar. Ara una gran esplanada mostra diverses tonalitats de blanc (sobre verd, amb tota probabilitat) com si, en acabar-se la pintura blanca de Déu, s'hagués acabat d'omplir amb Typex o amb ratlladura de Plastidecor blanc aquí i allà.

La natura, de totes maneres, no és pas un fenomen exterior als trens; tal vegada es manifesta en el seu interior de les maneres més variades. Fins i tot en la meva persona. Així em puc permetre el luxe de practicar un art que poca gent sap valorar: pixar dret en un tren en marxa en una zona de corbes i relatius sotracs. Us ho recomano sigueu home o dona, tot i que en el segon cas és probable una manca d'entrenament bàsic. Però res és impossible, i encara menys al segle XXI. I el risc ho fa més emocionant.

Passem per Salzburg on baixa l'home que resta (i que fins ara feia que suméssim tres passatgers en el compartiment). La joia se'ns multiplica als nostres cors en veure el Festung Hohensalzburg i també el riu Salzach que divideix la ciutat rodejat d'arbres, les arrels dels quals penetren amb força terra endins. Una equació meravellosa que la natura i l'enginy humà posen al nostre abast. Ara gràcies a la il·luminació artificial, després gràcies a les paraules que ens inspiraran els records.

Finalment arribem a München Hauptbahnhof, on aprofitem per comprar una guia de Munic (de la que n'hauré de parlar tard o d'hora) abans de dirigir-nos cap a l'Hotel Dolomit a Goethestraße. I gràcies a Déu (o a Typex o a Plastidecor) l'hotel és a prop. De fet, és gràcies a mi perquè que vaig fer-ne la reserva pensant precisament en això.

Just davant nostre entren un grup de 8 espanyols (homes i dones en relació d'1 a 3). La situació esdevé còmica per als ulls d'uns espectadors com nosaltres. La recepcionista els parla en anglès i un d'ells li repeteix el que ella diu però en espanyol, com preguntant-li si ho ha entès bé. Tot plegat una mica absurd perquè la noia probablement no entén què coi li diu i, per tant, no pot corregir-lo en cas d'error. De totes maneres, cal dir que ho entenen tot.

Quan ens toca a nosaltres, alguns dels espanyols encara són allà perquè no caben tots junts a l'ascensor. La MarieCurie es dirigeix a la recepcionista en alemany. Ara bé, si els espanyols han escoltat bé els meus cognoms ens hauran descobert. Scheiße! Bah! Tant se val. Pugem a peu a l'habitació 612, un número fàcil de recordar. D'una banda 6 és la meitat de 12. D'altra, la suma dels dos últims dígits és la meitat del primer. A més, la suma de tots els dígits és igual a la quantitat de dígits multiplicada per sí mateixa. I per si amb això no en tenim prou per recordar-lo, sempre podem tenir en compte que es tracta de la permutació dels dígits 1, 2 i 6 que coincideix amb 216 al revés. Ah! I la seva descomposició en nombres primers és 2²×3²×17.

Deixem les coses a l'habitació i sortim a buscar un lloc per sopar a l'Altstadt. Mentre cerquem un lloc adient per als nostres estómacs comprovem que l'Altstadt requerirà la nostra presència demà al matí en forma de turistes amb càmera de fotos. Finalment, entrem a Zum Franziskaner, un lloc diguem-ne típic on les cambreres duen el vestit tradicional. Per cert, vestit de talla única, de tal manera que és impossible no adonar-se de la diversitat de mides pectorals. El problema és que l'edat mitja de les cambreres deu ser propera a la jubilació, potser per la part alta.

I cansats però sopats i lleugerament congelats tornem a l'hotel a fer una becaina.