Madrid, Cáceres i Mérida Connection (IV)

6. Dilluns: Cap a Madrid
Diem adéu a Extremadura. L'autopista segueix cap a la província de Toledo a Castilla-La Mancha(1) per on ja vam passar en el viatge d'anada. Per ser terra de molins no en veiem molts, però de gegants n'hi ha a cabassos.

7. Dilluns: Madrid (I)
És hora de dinar, tenim gana i no aconseguim arribar a la Plaza Castilla. Dos cops l'itinerari que vam treure de guiacampsa.com ens dóna malament les indicacions. Després m'equivoco jo. I més tard, les indicacions al carrer desapareixen i ens hem de guiar per la intuïció. Finalment arribem i tornem el cotxe. Molt amablement ens informen que amb la línia 5 de l'autobús anirem a petar just al centre.

I quan anem a pujar a l'autobús, que és buit, el conductor (que potser es diu Pedro López) ens diu que la maleta és massa gran i que no ens deixa pujar. És la normativa de l'empresa. Ens caguem en la puta, en la normativa, en el conductor i en sa mare per si no és la puta. Indignats, cansats i morts de gana, emprenem el nostre viatge en metro, confiant que hi hagin posat més escales mecàniques des de dissabte ençà. Però no tan sols Aguirre, Gallardón o la mare que els va parir no ho han fet pas sinó que la primera escala mecànica està fora de servei. Iròniques gràcies per la gràcia que ens fa la broma. A Viena hem pujat a l'autobús amb dues maletes com aquesta uns quants cops i encara és hora que algú es queixi.

Arribem com ànimes en pena a l'Hostal Mirentxu, deixem les maletes i anem a la cerca d'un lloc per dinar. Comença a fer-se tard. A la calle Prado 4 hi trobem un restaurant que no fa mala pinta. El menjar és bo, però el cambrer principal (que bé es podria dir Pedro López) té una simpatia bastant antipàtica, probablement per culpa del cambrer de La Ilíada de Mérida que és un acaparador.

Mentre dinem, per una finestra que dóna al carrer veig un nom que em sona: Pedro López. L'he vist escrit fa no gaire. Pel que sembla és el nom d'una botiga de joies, objectes d'art i decoració que s'estableix al número 3. On l'he vist aquest nom, si a mi no m'agraden les joies, no sé què és l'art i crec que la decoració consisteix en un pòster d'El senyor dels anells? Ah, sí! A un dels mapes de tornada.

A dalt i a la dreta de Cáceres hi podem trobar Pedro López

Anem a passejar. Un cop passat el Museo del Prado una parella (ell té cara de Pedro López, ella no) ens pregunta pel Retiro. Els indiquem com s'hi va, com si nosaltres fóssim de Madrid(2). Continuem caminant fins a entrar a la castissa estació-hivernacle d'Atocha ara que falta poc per complir-se els quatre anys de l'11-M amb la intenció de contemplar el jardí tropical que tant em va agradar fa una dècada. La memòria de l'atemptat, però, entristeix la visita.

Façana de l'estació d'Atocha

---
(1) En català: taca o manxa. Taca si és un senyal sobre alguna cosa degut a la presència d’una substància estranya; manxa si és un instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire. En realitat ve de l'àrab al-mansha que vol dir terra seca.
(2) Per alguna raó estranya, jo que no recordo ni què vaig dinar ahir, que és tan sols el tercer cop que sóc a Madrid i que fa 10 anys dels dos primers, també sabia la resposta.