Madrid, Cáceres i Mérida Connection (III)

5. Diumenge: Mérida
Arribem a la capital d'Extremadura, antigament Emerita Augusta, capital de Lusitània. Parem al costat del Guadiana i, abans de res, anem a prendre alguna cosa a un bar allà mateix. El cambrer no té el que en podríem dir simpatia natural i no la supleix pas amb simpatia artificial, però el lloc té bones vistes cap al riu. M'adono que si bé en alemany Wien (Viena) és anagrama de Wein (vi), resulta que en espanyol Mérida (Mèrida) és anagrama de... bé, d'una cosa que no acostuma a fer bona olor. Però ho intento oblidar per a no començar amb mal peu.

Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim cap a l'Amfiteatre i el Teatre romans. Aparquem. Comprem les entrades per a la no-funció d'avui. Entrem. L'estat de conservació no ens sembla gens menyspreable atès que ja fa dos mil anys que els romans van construir els edificis. Com tan sovint, ens preguntem com ho feien fa tant de temps per construir tan immenses i perdurables edificacions. Però aquest cop tinc la resposta. Jo també ho podria fer. Només m'heu de donar una palanca suficientment gran, un parell de politges, un xiclet i tres mil esclaus. Mmmmm... Suposo que ha sonat una mica fanfarró. D'acord, també necessitaré un paquet de Mentos de maduixa.

Teatre romà de Mèrida.

Un cop vistos el teatre i l'amfiteatre, decidim anar a veure altres runes repartides per la ciutat, com les restes de l'antic Fòrum (àgora?) municipal o les del Temple de Diana. Finalment arribem a l'Alcazaba que van plantar-hi els àrabs abans que Mèrida perdés importància en favor de Còrdova. Després ens dirigim al pont romà sobre el Guadiana, que encara s'utilitza, i que ha estat reformat unes quantes vegades. Però conserva parts originals.

Temple de Diana, Mérida

Anem a berenar a un cafè anomenat La Ilíada on hi sonen els Greatest Hits de Joan Manuel Serrat (en català i en espanyol). El cambrer s'ha emportat tota la simpatia que li faltava al del bar d'abans i, probablement, la de tots els cambrers malcarats de l'univers. És tan simpàtic que arriba a fer-se pesat. El sentit de la mesura s'està perdent arreu.

Finalment sopem a la pizzeria Galileo. Al menjador hi tenen un tros de terra de vidre des del que s'hi poden contemplar restes romanes. Aquí aixeques una pedra i te'n surt una altra, però que resulta que és una paret.

Tornem a Cáceres. Pel camí decidim jugar a un joc bastant estúpid, però útil per a no adormir-se. Les regles són senzilles: cada cop que apareix un cartell indicador amb noms de poblacions, se'n tria un i s'ha de dir, alternativament, una paraula que sigui rima consonant amb la paraula triada. Per cert, a algú se n'hi acut alguna rima consonant en espanyol per Cáceres?

Aparquem i anem a dormir.