Budapest Connection (I)

I.
Budapest és una ciutat que, com Viena, és creuada pel Danubi. Concretament Budapest eren originalment Buda, Óbuda i Pest[*]. Buda i Óbuda a una banda del riu i Pest a l'altra. Una mica Ankh-Morpork, tot plegat.

On és (Ó)Buda i on és Pest.

II.
No aneu a Budapest a l'agost. Una de les primeres coses que notes a Budapest a l'agost és la calor, la xafogor i la sensació de ser un llobarro al vapor. De totes maneres, no és aquest el major problema tèrmic sinó el pas d'un clima que fàcilment associaríem a una olla a pressió al carrer cap a un clima més de glaçó a l'interior d'una beguda de cola (com la Coca Cola) a l'interior dels edificis, i a l'inrevés. Clar que això a Barcelona també passa, però no tant exagerat. No aneu a Budapest a l'agost: proveu sort en un altre mes de l'any, probablement a la primavera. Tampoc aneu a Barcelona.

III.
Així, caminant per Budapest m'he convertit en un míster samarreta suada[**] que es pregunta per què l'enorme quantitat de cotxes embussats en ple centre té l'aire condicionat posat i en canvi molts edificis semblen a punt de caure. Per què tothom té mòbil, ipod i roba pija, i en canvi el terra de les voreres està fet a trossos, de nyap en nyap. Per què la pintura de les portes principals dels edificis és sovint anecdòtica i en canvi s'obren amb un codi i no pas amb clau. Per què en un lloc on encara no han aconseguit entrar a l'euro s'encenen les llums dels portals quan passes pel davant.

IV.
Passejant per Budapest, també hi ha moments per recordar Rubí (com diu la típica cançó cubana: Rubíííí patria querida-aaaaaaaaa). Per exemple el carrer Hajós (Hajós utca), que és un carrer peatonal, el devia dissenyar la mateixa persona que va fer alguns dels carrers renovats del centre de Rubí, perquè tenen exactament les mateixes llambordes. Bé, a Rubí són totes grises i a Budapest n'hi ha també de vermelles (les grises deuen escassejar per culpa de Rubí que n'és el principal consumidor mundial i, potser, universal).

V.
Clar que, sense saber exactament el perquè, a vegades et sents com a casa.

La bandera hongaresa a l'esquerra. A la dreta, una altra
bandera que sembla retallada, estil Estatut però menys.

Nota: en un altre moment vindrà la segona part, que es dirà (evidentment) Budapest Connection (II). Amb més fotos!!!

--------
[*] No crec que tingui res a veure amb el seu anagrama pets.
[**] No és un concurs de bellesa sinó de suor.

Verd

No coneixes gaire paraules per definir les diferents tonalitats de verd, aquest color que per aquests paratges en diuen grün. No arribes més enllà del verd clar i el verd fosc. Per un moment sospites que si només es poguessin veure els colors de l'espectre que associem al verd tindríem (com a mínim) tantes paraules per a les diferents tonalitats de verd com en tenim pels colors de l'arc de Sant Martí. I si ja existeixen, probablement les coneixeries.

Sigui com sigui estàs veient tots aquests verds i molts més en aquest moment, per alguna cosa en diuen Grüne Prater d'aquest lloc, sobretot ara que t'has apartat dels camins per on circulen ciclistes i excursionistes de ciutat i t'has endinsat en el frondós bosc on els pocs camins són estrets i les falgueres altes.

Veus, mires, observes els verds intentant memoritzar-los com si fossis el Funes el memoriós de Borges, com si el següent cop que veiessis, miressis, observessis els verds de l'Augarten, de la riba del Donaukanal (o de l'Alte Donau) o del Stadtpark haguessis de comparar-los amb els verds apresos al Prater. Perquè si et volguessis endur quelcom verd a casa, tard o d'hora, deixaria de ser verd.

Et sembla sentir, en la llunyania, portats pel maleït vent de Viena, els crits dels usuaris d'alguna atracció del Wurstelprater, probablement dissenyada per algú que cercava una via d'escapament per a les seves fantasies sàdiques. I tornes a la Hauptalle, dirigint-te en sentit parc d'atraccions.

Arribes a l'encreuament que, si torcessis a la dreta un cop i un altre després, et duria al Krieau i penses que, cada nit, les putes que cerquen clients en aquell tram no veuen tots aquells verds, ni tan sols els interessen. Potser els interessarien si els verds anessin precedits de vells. Et fa gràcia pensar que potser s'expliquen les unes a les altres acudits verds sota els verds que llavors són negres, com negres són algunes d'elles. Rius per dins, talment un pallasso plora, pel teu joc de paraules i continues endavant com si no hagués passat res.

Ciclistes, patinadors i demés suosos esportistes de cap de setmana passen pel teu costat. Tornes a sentir crits de gent que ha trobat una via d'escapament a les seves fantasies masoquistes allà al parc d'atraccions. Penses que potser t'hi acostaràs i hi donaràs una volta.

També penses que potser seuràs en aquest banc que tens just a la dreta. I que és verd.

-------
També podeu fer comentaris a Relats en Català.

No tenim emperadors

Si prenem "emperadors" i hi posem "reis", trobarem que el següent anunci seria (per desgràcia) fals a d'altres països:


Tradueixo per si de cas. Diu: "Ho sentim, nosaltres no tenim emperadors. Només les seves joies".

Somies

La bicicleta amb ciclista incorporat que passa a la teva vora et retorna al que, per consens pràctic, s'anomena realitat. Tornes a veure la riba del Donaukanal per on estàs passejant i que t'ha fet oblidar, per culpa dels arbres i de la tranquil·litat amb la que l'aigua flueix, que et trobes en una ciutat.

Aquí t'hi trobes pescadors que mai veus que pesquin res i que sembla que donin la culpa als vaixells que passen de tant en tant. Sobretot quan passen. I passejant et trobes amb una diversa quantitat de flora que a dreta i esquerra marca el camí de terra per on passejar et permet somiar.

Somies que no hi ha ciutat, només el bosc amb els seus insectes i el riu amb els seus ànecs i peixos. Ho somies perquè sí que hi ha ciutat, i el bosc no és un bosc sinó uns quants arbres i arbustos i el riu no és un riu sinó un canal artificial (tot i que els ànecs i els peixos són de veritat). Però és agradable, relaxant i terriblement fàcil d'imaginar com sembla que no pugui ser possible en una ciutat de les dimensions de Viena, amb tant de turista.

Continues caminant fins que comença a desaparèixer la vegetació i et trobes en el que abans van ser uns molls i que, més amunt, encara ho són. Et preguntes en quin moment el canal va deixar de ser utilitzat com a moll industrial o comercial i va passar a ser un moll turístic amb vaixells que et duen a Bratislava o que simplement són un restaurant flotant.

Et fixes en les escales de ciment que, encara ara, permeten baixar fins a l'alçada de l'aigua com si haguessis de pujar a una barca que et durà a l'altra riba. Probablement això no es va fer mai perquè amb el canal hi venien ponts de serie quan el van construir però, seguint amb el somni, t'agrada imaginar que si això fos un riu ara fa mil anys algú s'hi deuria guanyar la vida transportant gent d'una banda a l'altra, donant conversa i retransmetent les notícies de riba a riba.

Més amunt, però no gaire, veus a l'altra banda que unes d'aquestes escales estan tapades però només per sobre, és a dir que algú que es trobés a la plataforma arran del canal veuria que a sobre seu hi ha un sostre i que les escales van amunt però enlloc. T'imagines que algú ho podria fer servir per amagar-hi droga. Penses que podria ser una bona idea que es podria incloure al guió d'una pel·lícula. Penses, també, que probablement ja deu haver sortit a algun capítol de Komissar Rex.

Et preguntes si vols continuar caminant cap a Schwedenplatz, passant primer per sobre de la desembocadura del riu Viena (que et recorda vagament a la riera de Rubí), per menjar un dürüm, un quart de pizza o potser una salsitxa frankfurt. Però decideixes donar la volta per continuar somiant, com somien els pescadors que no pesquen. I qui sap si, quan arribis casa, et menjaràs un pa amb tomàquet que et torni a la realitat. O un Wiener Schnitzel que, fet i fet i passat un temps, produeix el mateix efecte.


-------
També podeu fer comentaris a Relats en Català.

La cara de Sant Esteve

Aquí teniu una fotografia de satèl·lit de Google Maps. El que hi ha al centre és la Stephansdom, la catedral de Sant Esteve de Viena. I sembla que hi tingui una cara somrient.

Si cliqueu sobre la foto ho veureu més gran. I per si de cas, aquí teniu el link al Google Maps: original