Barcelona

Quan la gent em pregunta d'on sóc, sempre responc: "de Barcelona". Això comporta que em diguin: "Barcelona! Quina ciutat més preciosa!". Però si demano si hi han estat mai, el 95% de les vegades la resposta és: "no, però m'agradaria tant anar-hi!". Llavors, com ho saben que és preciosa? Pel que han vist a la tele, o pel que la gent explica, o pel que els diu la seva imaginació. I no és que Barcelona no sigui preciosa, però ells no saben com és en realitat.

La filla d'una companya de feina va anar la setmana passada a Barcelona de vacances. I la meva companya em deia (en alemany, això sí): "ves quina mala època per anar-hi, si ara no s'hi pot fer res!". Res? Com a molt no podràs prendre el sol o banyar-te a la platja (i això només si ets realment fredolic) però tota la resta de la ciutat resta al teu abast: carrers, places, museus, bars, restaurants, botigues, parcs, jardins, trens, metros, monuments i edificis històrics per veure i gaudir. Què li passa a la gent?

Ahir el meu perruquer em deia que de gust marxaria a viure a Barcelona. Allà la gent és més oberta, té la sang més calenta, t'ho pots passar millor que a Viena, on vas a parar. Ell, que és de Sèrbia, creu que els països mediterranis són molt més interessants que els nòrdics. Quan li dic que la vida a Barcelona és tant o més cara que a Viena, que les dues ciutats tenen si fa no fa la mateixa mida, i que ben mirat els catalans no som ben bé de sang calenta, es queda un moment rumiant i diu: "però com a mínim, allà hi ha mar". Sí, això no t'ho treu ningú.

Però jo no em puc queixar. Viena em tracta bé. Aquí no s'està gens malament. Hem conegut moltes coses noves, i estem aprenent molt, sobretot alemany. Tot i que a Barcelona tampoc no s'hi està gens malament. Però hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té el seu moment.