París Connection (II)

Resseguint el Sena, arribem a la rèplica de l'Estàtua de la Llibertat, que és com un Mini-Jo del Dr. Maligne (veure[*] Austin Powers 2 i 3) però de l'Estàtua de la Llibertat. A la versió original de Nova York s'hi pot pujar per dins, aquesta et porta a cavallet. Seguim fent un volt fins a arribar a [Plaça des d'on es veu la Torre Eiffel]. A l'altra banda del riu veiem la Torre Eiffel. Sentim un so com de ferralla que es frega i repica en copets sords. Què deu ser? Què deu ser? (Nosaltres ho vam veure claríssim perquè ho teníem a destra i sinistra, però sempre fa gràcia deixar al lector, de la manera més estúpida possible, en suspens. I si el lector és estúpid, suspendre'l). Resulta que aquí el topmanta[**] no ven discos sinó miniatures de mida consolador, amb disseny Marquès de Sade™, d'un grapat de ferralla, ordenada conforme a la magnífica tècnica arquitectònica i d'enginyeria de Monsieur Gustave Eiffel (nadiu de Dijon, com un tipus de mostassa), en el que quantitats ingents de turistes s'aglomeren per a fer-ne/-s'hi fotos i/o pujar-hi, coneguda com a Torre Eiffel. Sent justos, no hi ha cap manta. Els joves duen les torres penjant de cordills lligats a ells mateixos de tal manera que si s'acosta el Louis de Funes de la Gendarmerie de torn ho poden amagar sota les gavardines, assemblant-se així a un gras no mòrbid sinó el contrari de mòrbid, a més de punxegut. Potser no és correcte anomenar-ho topmanta[***] i, en canvi, n'hauriem de dir topgavardina o topcordill. O topgavardill. Topgavardîllé, en francès.

Seguim caminant sota un pluja fina. Veiem l'Arc del Triomf. És un arc. És triomfal. Anem a veure si dinem al McDonald's. Està ple. Doncs anem al Quick del costat, que ja vam anar a un Quick a Perpinyà i no estava malament del tot tenint en compte que és un puto fastfood. I després anem a l'hotel, on faig una migdiada.

Tornem al carrer. La becaina intermitent m'ha tret del damunt son endarrerida, però m'ha deixat anestesiat. És com un somni en el que tot és real. Les imatges arriben al cervell com atordides per un filtre que també esmorteeix els sons. Mig cervell s'està despertant, l'altre mig es pregunta com pot ser que el sol es pongui si s'acaba de despertar. El mig cervell que s'està despertant demana un cafè gran com un grapat de ferralla i etcètera. L'altre mig cervell (el que es preguntava com podia ser que el sol es pongués si s'acabava de despertar) s'adona que es troba a París.


----
[*] És una manera de parlar.
[**] Recordeu que heu de pagar a la SGAE cada cop que llegiu aquesta paraula. I ja l'heu llegit un cop, com a mínim.
[***] I van dos.

París Connection (I)

A tres hores estant de Grenoble, en TGV, hi trobem una ciutat que es diu París. Dins el TGV això m'és igual i dormo i, de tant en tant, em desperten els meus propis roncs. I arribem a l'estació terminal Gare de Lyon. Amb un parell de metros ens plantem prop de la Torre Eiffel, ja que no gaire lluny hem de trobar-hi l'Hôtel Amélie, a la Rue Amélie; on de ben segur que ens esperen en candeletes.

Quan trobem l'hotel, restem mentre el recepcionista acaba d'atendre (i entendre) un client que està deixant de ser-ho mitjançant el clàssic ritual de pagar. Quan ens toca, el recepcionista ens demana el nom de la reserva. Martí. Mira a l'ordinador. Diu que no m'hi troba. Per un moment penso en aquell personatge de Little Brittain que diu als clients "Computer says nooooooo". Li diem que busqui Lluís Martí. Computer says nooooooo. L'home es desespera una mica, sembla que si l'ordinador no li dóna la resposta que vol a la primera, vol dir que alguna cosa s'ha espatllat(*). Li diem que vam fer la reserva per Internet. M-A-R-T-I. Computer says nooooooo. Ens demana el full que portem amb la reserva impresa. S'ho mira i remira i requetemira. Mira l'ordinador (que says noooooo) i el paper, el paper i l'ordinador. Aaaaaah!, exclama: Aguilera. Ens informa que el meu cognom és Aguilera i el meu nom és Lluís Martí. La MarieCurie li diu, convençuda, que no, que Martí Aguilera són els cognoms i que Lluís és el nom. Jo començo a dubtar, si ho diu l'ordinador... El recepcionista diu que nooooooo; ho té ben clar: el cognom és Aguilera i el meu nom és Lluís Martí. Passem d'explicar-li que el sistema onomàstic espanyol també acredita les mares en els fills que han parit en comptes d'ignorar-les i d'amagar-ne el seu passat familiar, fins al punt que actualment es pot inscriure primer el cognom de la mare i després el del pare. No ho fem per a no trastocar el seu principi revolucionari d'égalité, ara que ja ha utilitzat el de liberté per a canviar-me el nom. El de fraternité el tinc cobert jo, amb el germà amb qui acabo de perdre la relació onomàstica. El recepcionista és tant amable que omple els camps de nom i de cognom del full de registre amb un enorme Mr. Aguilera, no sigui que em faci un embolic i signi amb el nom d'alguna besàvia. Mama, que sàpigues que m'han rebatejat, però t'estimo igual. D'alguna manera, em sento com els que es converteixen a una altra religió i es canvien el nom per un dels del top ten de la nova fe, sovint Mohamed.

Com que hem arribat d'hora encara no podem accedir a l'habitació. Saps què? Nem a veure la Torre Eiffel. Nem-hi, doncs! Trobar la Torre Eiffel és bastant fàcil atès que continua essent l'edificació més alta de París. Podríem descriure-la de moltes maneres, algunes d'ofensives i d'altres aduladores. Comencem per una descripció ofensiva: la Torre Eiffel és un grapat de ferralla al voltant de la qual quantitats ingents de turistes s'aglomeren per a fer-ne/-s'hi fotos i/o pujar-hi. Passem, ara, a l'aduladora: la Torre Eiffel és una obra arquitectònica de gran magnitud, representant del perfeccionament evolutiu de l'enginyeria i la tècnica de finals de segle XIX. Ara toca una descripció falsa: la Torre Eiffel és art. Per a rematar el tema hi posaré el que jo en penso. La Torre Eiffel és un grapat de ferralla, ordenada conforme a la magnífica tècnica arquitectònica i d'enginyeria de Monsieur Gustave Eiffel (nadiu de Dijon, com un tipus de mostassa), en el que quantitats ingents de turistes s'aglomeren per a fer-ne/-s'hi fotos i/o pujar-hi. Adjunto foto.



------
(*) Normalment l'usuari.


-----
Nota: per culpa de manca de temps, la continuació pot trigar un parell de setmanes a aparèixer.

Lyon Connection

Aquests dies l'Intra ha estat per aquí i hem aprofitat per fer una mica el guiri. És el que té ser un guiri. Un dels llocs que hem visitat ha estat Lyon. Aquesta ciutat és la més gran de la regió de Rhône-Alpes, al departament del Rhône, al qual també pertany Grenoble, i té la particularitat geogràfica de trobar-se com el Paco de Lucía, entre dues aigües; concretament entre els rius Saône i Rhône.



El seu centre històric va ser declarat patrimoni mundial per la UNESCO l'any 1998. Està molt ben conservat i proporciona una visió excepcional sobre l'evolució arquitectònica i històrica d'Europa.





A l'hora de dinar ens hem decantat per un restaurant força poc francès, Hippopotamus, però on fan unes hamburgueses enormes i boníssimes.

Ha estat una visita molt curta (es va allargar perquè no aconseguíem sortir de Lyon), haurem de tornar a Lyon aviat perquè han quedat moltes coses per visitar.

Neu

Ja tenim neu a Grenoble. Per què sempre triem llocs on neva?




Serà que ens agrada?

El català exportat

Avui, que ja fa uns quants dies que no som a Viena, he aconseguit per casualitat trobar una cosa que vaig buscar fa temps i que ja no buscava. Més que una cosa era una paraula en alemany que vingués del català. És una mica estúpid, sí, però cadascú és com és.

La qüestió és que blau, en català, es diu blau en alemany. L'origen del mot català el trobem en l'homònim germànic (que a l'hora prové de l'antic germànic, blâo). Això em va fer pensar que potser hi havia hagut algun altre intercanvi de fluids lingüístics, més enllà d'un encontre fortuït a ses illes (o a Lloret de Mar) entre un ésser balear i un de germànic, evidentment amb un alt contingut etílic en sang.

Hi ha una època de l'any a Viena que es fan molts Balls, on la gent hi balla. Era aquesta la paraula que buscava? Doncs no, perquè tant en català com en alemany (i en anglès en l'accepció adequada) ve directament del llatí ballare. Llàstima.

També tenim la paraula gratis, que tant en català com en espanyol i en alemany (i en anglès en desús), vol dir de franc. Però també, per a tots els idiomes, ve del llatí: de gratiis.

Avui, estudiant el francès (l'idioma) m'he trobat que el mot francès per a albercoc és abricot, i que prové del català. I he pensat, coi! com s'assembla a l'alemany Aprikose (que vol dir, també, albercoc). I sí (i probablement sigui el mateix cas per l'anglès apricot). I de rebot, Aubergine (català: albergínia, anglès britànic i francès: aubergine) també.

Efectivament, ambdues paraules deriven de l'àrab. Del català es van adaptar al francès i del francès a l'alemany (o a l'anglès). Voilà!

Llàstima que a Àustria dels Aprikose se'n digui Marille i de les Aubergine, Melanzani.

Clar que, quina importància té això? Ara aquest blog es diu Grenoble Connection i per alguna cosa serà.

PD: Marille ve de l'italià armellino, i Melanzani del també italià melanzane.

Vienadal 2008

Òpera

Finalment he anat a visitar l'edifici de l'òpera de Viena, Wien Staatsoper. És un dels edificis més impressionants de la ciutat. Hem estat enamorats d'ell des del principi (com es pot comprovar al post del 13/04/2007).

Vaig decidir escollir el tour en alemany perquè no volia sentir-me una turista més en aquesta ciutat que ha esdevingut la meva llar. El nostre guia era un noi agradable que parlava un alemany força estàndard (Hochdeutsch) i vaig poder entendre pràcticament tot el què va explicar, excepte potser un parell d'acudits, que vaig identificar com a tals pels riures dels meus companys de visita.

L'edifici de l'òpera és espectacular. Va ser el primer edifici que es va construir al Ring quan el Kaiser Franz Joseph I es va proposar de reorganitzar aquest carrer tant emblemàtic de la ciutat, ara fa uns 140 anys. De l'edifici original es conserva aproximadament un 50%, ja que va ser destruït per una bomba durant la Segona Guerra Mundial. La façana no és l'original, però a l'interior moltes de les sales si ho són. El primer que em va cridar l'atenció és que no és un edifici ostentós. Tot i ser l'òpera de l'imperi, el seu interior és preciós però no exageradament recarregat. La segona cosa que em va impressionar va ser la sala de representacions: és molt més petita del què esperava. Té capacitat per unes 250 persones, però la platea és estreta, i a cada costat hi ha uns petits llotges, fins a una alçada de 5 pisos.

Llotges a la sala de representacions.

També hi ha una zona, al darrera de tot de la platea, on no hi ha seients i es pot veure l'obra de peu, amb la conseqüent reducció del preu de l'entrada que això comporta.

Zona dempeus.

La visita ens va portat després a l'escenari. En realitat, hi ha 4 escenaris: el frontal, el lateral, el posterior i l'inferior. L'únic que es veu des de la sala de representacions és el frontal. Això permet tenir 3 escenaris més muntats, que es poden canviar ràpidament en els entreactes.

Escenari frontal.

A continuació vam visitar les sales de descans, cadascuna en un estil diferent i particular: des de la sala-balcó, passant per la sala de marbre, la més moderna de totes, passant per les sales que es conserven intactes, amb tapissos i pintures que fan referència a les òperes que s'han estrenat aquí.

Una de les sales de descans.

Finalment, visitàrem les escales d'entrada, potser la part més recarregada de l'edifici.




Certament les parts dedicades a l'esbarjo i la conversa tenen molt més pes que les dedicades a la representació en si. Això dóna una idea de fins a quin punt les representacions eren més esdeveniments socials que no pas culturals en l'època dels Kàisers.

La història de Viena, i de retruc d'Europa, està present en tot moment en aquest magnífic monument. Es pot sentir com ha canviat la vida del nostre continent mentre es passeja pels passadissos de l'òpera. Una visita realment impressionant.

[Menjar] Tacos López

Districte: 2
Adreça: Praterstrasse 55 (veure mapa)
En transport públic:
Telèfon: 69912589266
Web: http://www.tacoslopez.at/
Horari: tanquen els dilluns.
Cuina: mexicana
Preu: 25-30 euros
Suggeriments: tacos de res. El menjar és relament picant!
Comentaris: és millor reservar taula. Tenen també una petita botiga de productes mexicans.

[Menjar] Irodion

Districte: 3
Adreça: Landstraßer Hauptstrasse 71 (ecke Hainburgerstrasse)
En transport públic: Metro (U3 Rochusgasse)
Telèfon: 710 24 54
Web: http://www.irodion.at/
Horari: ¿?
Cuina: grega
Preu: 20-25 euros
Suggeriments: Bifteki, Athena platte.
Comentaris: tots els plats porten acompanyament d'amanida, i a vegades arròs bullit amb salsa de tomàquet.

Wiederschaun, Wien!