Eurovisió

Àustria, país que l'Alf Poier va representar a Eurovisió l'any 2003, no participa a l'edició del Freakestival d'enguany. Això vol dir que no podrem votar, per desgràcia, pel Chikilicuatre.

I això que aquest any Eurovisió, per primera vegada des que es va posar en marxa tota aquesta pantomima, ha esdevingut interessant. De fet, tot i que diuen que Alf Poier va obrir la veda de cantants rars a Eurovisió, jo crec que tot plegat la cosa ja venia d'abans. Però no d'Eurovisió, sinó de Televisión Española.

Doncs l'Eurovisió actual està basada en un mític programa dirigit per Chicho Ibáñez Serrador i presentat per Jordi Estadella que s'anomenava El Semáforo. La diferència és que tot està més europeïtzat. I si, com Àustria, els països decideixen anar abandonant el Festival, també estarà més balcanitzat. Clar que enguany el Festival d'Eurodivisió es celebra a Sèrbia.

Per il·lustrar aquest raonament gaudim de les imatges d'un mític cantautor espanyol que va fer-se conegut gràcies al programa del Chicho:


Tenim el que ens mereixem.

Destí

I.
Quan era petit m'agradava menjar entrepans en panets de Viena. De formatge, de fuet, de xoriço, de mortadel·la.

Quan era petit m'agradava veure, com al meu pare, el Concert d'any nou de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Encara recordo, no sé per què, Herbert von Karajan dirigint la Marxa Radetzky.

Quan era adolescent, tirant cap a la majoria d'edat, m'agradaven els entrepans Viena del Bar Petit de Rubí. Barats, grans i bons. I com que tot el que és bo s'acaba, ara ja no existeix.

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Viena al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. Després li van canviar el nom pel de Campus (a l'entrepà). A partir de llavors, suposo que per algun tipus de conya interna, quan li deies al cambrer que volies un Campus, aquest li deia al cuiner "Uun Vienaaaa", i quan li deies un Viena deia "Uun Campuuus".

Quan treballava a Sabadell, alguns cops anava a dinar al Viena. Fins i tot alguna vegada hi vaig demanar un Viena.

Ara, coses de la vida, sóc a Viena.

Però.

II.
Quan era petit m'agradava menjar pa amb tomàquet amb l'oli de Jaén que ens portaven els veïns de sota.

Quan era petit m'agradava anar a la Giralda de l'Arboç, a falta de la de Sevilla. Crec que ara no es pot visitar.

Quan ja era legalment adult, a la Festa Major de Rubí sempre passava (i espero passar-hi també aquest any) per la caseta del Centro Cultural Andaluz La Alcazaba a menjar entrepans de pinxos o de morcilla. Records, Víctor i Virgínia!

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Andalús (llom amb pebrot vermell) al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. De vegades no en tenien i acabava agafant un biquinibarra.

Quan treballava a Sabadell, un amic meu que se'n va anar a viure a Granada es va casar i s'hi va quedar a viure.

A hores d'ara, en canvi, encara no he estat a Andalusia. A hores d'ara.

La pansa

L'altre dia vaig anar al metge. Metge privat, perquè no tinc assegurança austríaca de cap mena. (Algun dia hauríem de parlar sobre el sistema mèdic austríac.) En concret, em va visitar(*) el Dr. Ozcáriz, que amb una gran visió comercial s'anuncia a l'Embaixada d'Espanya a Viena. El Dr. Ozcáriz és basc i, per tant, podem parlar en espanyol, que sempre normalment és més fàcil que l'alemany.

Com que tot apuntava a un refredat, per donar més pistes sobre el possible origen del que tingués, li vaig dir que:
-La semana pasada había una pasa en el trabajo.
-¿Una pasa? ¿Qué quieres decir? -- em diu tot sorprès.

De fet, de pansa --juraria-- no n'hi havia cap a la feina, ni n'hi deu haver hagut cap gaire sovint.

Dedueixo, doncs, que el meu cervell s'ha deformat professionalment fins al punt que duu un traductor automàtic com els que podem trobar a internet. De fet, el traductor Internostrum tradueix la frase "La setmana passada hi havia una passa a la feina" per "La semana pasada había una pasa al trabajo". El de la Generalitat de Catalunya, en canvi, la tradueix per "La semana pasada había un paso en el trabajo".

Todavía bueno que no habíamos de hablar en alemán. Todavía bono que no debíamos hablar en alemán. Aaargh!. Encara bo que no havíem de parlar en alemany.

Per cert, ja estic millor. Del refredat.

---
(*) Potser hauria de dir "ens vam visitar", perquè jo vaig anar a la seva consulta i ell em va fer una visita mèdica a mi.

Àustria,1911

Què sap algú de Barcelona sobre Àustria o Viena? Vés a saber, n'hi ha que situen Àustria en una illa entre els oceans Índic i Pacífic i que esperen trobar-hi cangurs (probablement amb guants de boxa vermells). I el Cocodrilo Dundee. De la mateixa manera Viena, a part dels panets ídem i de la cadena de menjar ràpid d'origen sabadellenc també ídem, és un lloc on la gent va ballant valsos pel carrer (sobretot per any nou), a l'hora que practiquen salts d'esquí des d'una roda que apareix en una pel·lícula on hi actua l'Orson Welles, tot plegat en homenatge a Sissiemperatriz. Àustria és la capital de Viena i s'hi parla austrohungaro, clar.

Aquesta és una versió exagerada del Top 10 de barbaritats que hem anat sentint a la província de Barcelona. Per sort, la majoria de la gent té una mica més de cultura. O de vergonya.

Però, què sabia algú de Barcelona sobre Àustria o Viena l'any 1911? Ves a saber, també. Tanmateix, podem fer una ullada als diaris de l'època. Per exemple, podem agafar La Vanguardia del 13 de març de 1911. En realitat no hi trobarem gaire notícies que ens permetin deduir quin era el coneixement que se'n tenia en aquella època però, coi, pot ser divertit.


A la pàgina 5, secció "Del extranjero" hi trobem el següent:

D'aquesta notícia, per exemple no en podem saber res de Viena. Això sí, al rei de Montenegro busca'l, ara.

A la pàgina 6, hi trobem una notícia més interessant:

És interessant perquè Àustria no té mar. Però en aquella època formava part de l'Imperi Austrohongarès, el qual abraçava també territoris de l'ara Ex-Iugoslàvia (i llavors l'encara-per-néixer-Iugoslàvia). Així estava el tema, segons un mapa de l'Imperi extret de la Wikipedia [enllaç]:

O sigui que tenia sentit que tingués flota marítima.

Per acabar, el meu preferit apareix a la mateixa pàgina 6 i es refereix a la vida vienesa de l'època. Per sort les coses han canviat i ara ja no succeeix res d'això, per poca roba que dugui una dona. Alabatsigadeu.
Ai, si aquests golfos (la majoria d'ells) passessin pel Prater o la Donauinsel(*) un dia estiuenc de Sol i veiessin vieneses en biquini...

----
(*) Que el 1911 ni existia.

St. Georg

Si hi ha alguna cosa que Catalunya ha exportat, a part del Ferran Adrià i de diversos jugadors de futbol brasilers, és El Dia del Llibre. Potser no cal que en repassem la història ara però ho farem de totes maneres.

Resulta que el 23 d'abril del (19)23 hi havia un munt de llibreters catalans que volien fer més calés. Això és normal, perquè a) ningú vol fer menys calés i b) cap al 1923 no es llegia tant com ara. Per fer-ho més maco, amb una visió comercial digna d'enveja, van decidir fer creure a tothom que era un homenatge a Miguel de Cervantes, que havia mort un 23 d'abril. De passada, es donava la feliç coincidència de ser Sant Jordi, patró de Catalunya.

72 anys més tard, la UNESCO, que és aquella organització caracteritzada per declarar mundials els dies de l'any no sense bona intenció, volia que un dia de l'any estigués dedicat als llibres (i al copyright!!!) i que pogués fer companyia al Dia Mundial dels Esquerrans i similars. Finalment van declarar que el dia 23 d'abril seria el Dia Mundial del Llibre i el Copyright. Un dels motius per escollir aquesta data fou (a l'estil català) que havien mort tal dia com avui Cervantes, Shakespeare(*), Garcilaso de la Vega i Josep Pla. L'altre, i això va omplir de joia tot TV3, era que ja es celebrava a Catalunya aquest dia. Com a reconeixement, la primera capital mundial del llibre, el 2001, va ser Madrid.

A Àustria, d'aquest dia en diuen Welttag des Buches i és estrictament comercial, com a la resta del món. Com a Catalunya, però sense les roses. Això sí, aquí no s'hi fa tant d'aparat. De fet, sembla un dia com qualsevol altre. Tot plegat és tan trist, que el Casal Català de Viena (amb el que no hi tinc cap relació) celebra la diada de Sant Jordi el divendres 25(!) en un restaurant italià(!).

Però això podria ser diferent el 2010, si Viena és designada capital mundial del llibre per a aquell any, cosa que sabrem al juny. També es veritat que lluitarà contra Guadalajara (Mèxic), Lisboa (Portugal), Ljubljana (Eslovènia), Riga (Letònia), Sant Petersburg (Federació Russa) i Wellington (Nova Zelanda).

D'altra banda, avui Sant Jordi ho té fumut. A qui ajudarà? Als catalans (Barça) o als anglesos (Manchester United)? Encara sort que el Tirol (Àustria/Itàlia), del qual també n'és patró, no té cap equip a la Champions. Clar que ahir els altres dos equips, ambdós anglesos, van empatar.

----
(*) Tot i que es diu que Cervantes i Shakespeare van morir el mateix dia, en realitat el castellà va morir deu dies abans, doncs resulta que Cervantes vivia en el calendari gregorià i Shakespeare en el julià. I després ens sorprenem que als anglesos i afins els costi utilitzar el sistema mètric decimal.

Diari d'una cerca (i IV)

Freitag, 13.04.2007
Per a acabar la setmana, res millor que tres cites amb tres dones diferents que estan deleroses d'ensenyar-nos els seus pisets. Frau Seitz, Frau Palsrok i Frau Friesenbischler.

El primer pis, el de la senyora Seitz, és al districte 3, no gaire lluny d'on residíem fins que van arribar els temps millors en que vam tenir pis propi. I que no és el de la senyora Seitz. Recordo que vam entrar a l'edifici i que havíem de pujar en ascensor fins al sisè pis. Llavors, una dona que devia ser-ne veïna va entrar-hi i després ho vam fer nosaltres tres. La dona es va enfadar i va rondinar i va assenyalar un cartell on hi deia que només hi podien pujar 3 persones. Conseqüentment, va sortir de l'ascensor i va pujar a peu. O sigui que gràcies a nosaltres va fer esport.

Frau Seitz per la seva banda era una noia jove que no dominava l'art de vendre o encolomar pisos a la gent. El pis, per la seva banda, havia patit la seva última reforma als anys setanta i, per tant, que estigués moblat no era un avantatge. I tenia una Provision de 2473,41 euros.

Després ens vam dirigir al districte 5, on ens vam trobar amb Frau Palsrok, també d'una immobiliària. Frau Palsrok era una dona que se la veia forta i molt morena pels estàndards austríacs. Quan no ensenyava pisos, probablement els construïa ella soleta. El pis que ens va ensenyar era molt maco, gairebé tant com el que sí que ens van ensenyar Frau Kreuter i la seva inseparable companya. I estava en una situació molt millor. I era més barat.

Però no tenia cuina. Frau Palsrok ens va donar dues opcions al respecte. A saber: a) Fèiem nosaltres la cuina i ens estalviàvem el primer mes de lloguer o b) Ens posaven uns fogons i un forn i a tirar milles i no ens estalviàvem res.

Nosaltres li vam contestar que c) No ens interessa ni a) ni b). I ella ens va respondre d) Quan esteu disposats a pagar?. O sigui que entràvem en el terreny del Truc Número Quatre. Li vam seguir la corrent perquè no hi teníem res a perdre i ens va dir que pel preu que posàvem justament tenia un altre pis, una mica més petit però amb cuina, en aquell mateix edifici. Ja és casualitat.

Vam pujar a l'ascensor, probablement fins al quart pis. Vam entrar a l'habitatge. Tot nou. Entrant pel passadís, a l'esquerra la cuina perfecta, en lluita directa amb la del pis de la Kreuter. El menjador petit però acollidor. A la dreta unes escales. Pugem. Un dormitori petit però acollidor amb un racó que té una finestra. A l'altre costat... un balcó! Petit i que dóna al cel obert però és el primer balcó que veiem des que hem arribat a Viena. Ideal parelles i nosaltres en som una. Ai, Palsrok, Palsrok...

Quan vam sortir d'allà cap a la nostra última cita, de tornada al districte 3, les apostes apuntaven només a dues opcions: Kreuter al 12 i Palsrok al 5. El gran inconvenient del pis del districte 12 era el districte 12. Els inconvenients del pis del districte 5 eren el preu (era una mica més car) i la mida (era una mica més petit). Tots dos tenien una Provision important.

Així que vam anar a ca la Friesenbischler, perquè de fet vivia allà, . No era la propietària del pis, sinó l'actual llogatera, que estava buscant un nou llogater perquè marxava a viure fora de Viena abans del final del contracte. Per estalviar-se de pagar la indemnització de tres mesos a l'administrador, havia arribat un pacte amb ell de manera que si trobava un llogater, amb la qual cosa el pis no quedava buit, ella s'estalviava pagar. A més, ens va avisar de la possibilitat de l'ús del Truc Número Tres: podia haver-hi més gent veient el pis.

Quan vam arribar davant del portal ens vam quedar mirant una mica el carrer. Llavors, una noia va treure el cap per una finestra i ens va cridar. Era ella. Vam pujar al pis. Vam examinar-lo sencer. La cuina estava prou bé. Tot i ser un edifici pràcticament centenari estava ben reformat. Vam fer les preguntes que es responien amb part del paràgraf anterior i algunes altres. No hi havia Provision. Era al districte 3. Era gran. No era car.

Vam sortir del pis.
-A mi m'agrada aquest.
-A mi també.
-Ens el quedem?
-Sí.

Diari d'una cerca (III): Els mestres de l'il·lusionisme

Donnerstag, 12.04.2007
Dijous es va presentar com un dia més tranquil. Només havíem de visitar dos pisos.

El primer de la tarda era al districte 2, molt a prop del pis que no vam arribar a veure el dia anterior. Havíem quedat amb Herr Prinz al número 13 de no recordo com es diu el carrer. Vam arribar bé de temps, però no acabàvem de trobar el lloc o, millor dit, no ens volíem creure que aquell fos el lloc.

Caminant pel carrer acordat, resseguint els números senars que presidien els portals dels edificis a mà esquerra, vam arribar a una cantonada on hi havia un bar de nit que estava tancat. Tenia el número 11. El bar quedava per sobre del nivell del carrer i això explicava que hi hagués una porta més enllà, bastant baixa i sense número que devia pertànyer a un magatzem. Per tant el 13, vam suposar en aquell moment, havia de ser a la cantonada del següent edifici. Cantonada que tenia el 15.

O sigui que el 13 havia de ser aquella porta de merda per la que no hi passaríem drets i que pertanyia a un local amb finestretes ridícules arran de terra, sota d'un bar nocturn. Em vaig proposar que si era un broma de càmera oculta, la seguiria i fins i tot diríem que ens el quedàvem. Volia saber què s'ocultava al darrera (o a sota) de la porta que hauria de tenir un 13 a sobre.

Vam aplicar la Regla Universal Dels Quinze Minuts(*), aquella que diu que si un professor no ve en quinze minuts vol dir que està malalt o s'ha mort i que per tant, i això és el que importa, no hi ha classe. Alegria. I com que Herr Prinz no va aparèixer en el temps establert per la Regla vam decidir marxar. Però quan desfèiem el camí, just creuant la cantonada del bar, un crit des de l'altra punta del carrer perpendicular ens va fer girar. Ei! Veniu a mirar un pis?! Sí! Doncs és aquí!

Molt bé. Així és com s'aplica el Truc Número Dos i no com va fer el senyor Mossawat ahir.

Vam entrar al pis i ens hi vam trobar unes deu o dotze persones donant-hi voltes, normalment per parelles. El senyor Prinz practica la tècnica del Truc Número Tres també.

Desgraciadament per al senyor Prinz, però, les cares de circumstàncies dels diferents concurrents a la visita turística pel pis denotaven que l'estratègia no acabava de funcionar, perquè la situació era tan estressant que no volies llogar el pis: el volies cremar amb senyor Prinz inclòs. A més, tot i estar completament reformat tenia una cosa estranya. La cuina estava situada al passadís que connectava la resta d'habitacions. Això, per si no ha quedat clar, no vol dir que s'hi entrés des del passadís sinó que la cuina era el passadís. Per tot això, aquesta va ser l'estada més ràpida que vam fer en qualsevol dels pisos que vam visitar. Sense oblidar que havíem quedat amb Frau Kreuter i companyia al districte 12, més o menys a un a prendre pel cul de distància d'on ens trobàvem. I no volíem tornar a fer tard.

El districte 12, certament, és el pitjor, en quant a situació geogràfica relativa, de tots els que vam visitar. Això ho teníem clar i probablement en parlàvem quan Frau Kreuter i la seva companya van arribar. Després de les salutacions vam pujar al pis que, per sort per a la senyor Kreuter, era un primer.

Impressionant. El millor pis que havíem vist fins al moment. Antic però completament reformat, la cuina preciosa i en un lloc adequat, tot perfecte. Excepte pel districte i la Provision de 2250 euros. Però el millor pis que havíem vist fins al moment, desbancant fins i tot el primer, sense cap mena de dubte. Maleït Truc Número Quatre!

Divendres, l'endemà, última jornada de visites.

----
(**) Existia la versió Regla Universal Dels Cinc Minuts, molt útil per als impacients.

Diari d'una cerca (II): Il·lusionisme

Mittwoch, 11.04.2007
El panorama per dimecres es presentava més complicat. Vam quedar per veure tres pisos en tres districtes diferents en una sola tarda.

El primer pis el vam trobar mitjançant un anunci que va enviar Herr Touarev a la llista de correu de la universitat. Segons l'anunci, el pis era d'un amic seu i, per tant, no tenia Provision. Ara bé, quan vam contestar a l'anunci ens va dir que sí que tenia Provision. Que se la quedaria ell. De totes maneres vam accedir a veure el pis i quedar amb l'amo, perquè les fotos i el preu no estaven pas malament.

Com que en Touarev treballava a l'edifici del costat d'on ens allotjàvem (al districte 3) vam quedar per anar junts amb el tramvia a veure el pis, al districte 11 i en línia recta, on ens trobaríem amb l'amo. El pis era la planta baixa d'un edifici del mateix propietari que l'estava reformant completament per a condicionar pisos de lloguer assequibles per a estudiants. El més gran era la planta baixa que ens oferia, que era el més acabat de tots en aquell moment. Però mentre el miràvem, pensàvem "mmmm, Provision sorpresa... 1200 euros sorpresa que se'n van i no tornen...", com no podíem deixar de pensar-ho des del correu-e que ens informava de la seva existència. Era el Truc Número U de la tarda. En quedaven tres.

El següent pis ens l'havia de mostrar Herr Mossawat que treballava per una immobiliària (ergo Provision al canto, en aquest cas de 1875 euros). Era al districte 5. Vam arribar una mica abans perquè preferim arribar amb temps per fer una ullada al barri. L'edifici per fora feia patxoca, molt bona pinta. Fins i tot vam intentar endevinar com seria l'interior. Llàstima de l'edifici del davant que estava una mica fet caldo.

Quan va arribar el senyor Mossawat, després de disculpar-se per haver arribat una mica tard, ens va dir que s'havia equivocat de número, que el pis estava a l'edifici fet caldo. La MarieCurie i jo ens vam mirar: Truc Número Dos? Doncs molt mal executat, la veritat, perquè la impressió que ens feia l'edifici on es trobava el pis a llogar era pitjor. El pis en sí estava reformat però no era res de l'altre món. La rentadora tenia una habitació especial per a ella, fora del pis.

Mentre estàvem donant una volta pel pis, intentant imaginar com quedaria un cop moblat, en Mossawat va rebre una trucada, va sortir un moment, i després va tornar a aparèixer amb uns joves que també estaven buscant pis. Truc Número Tres, doncs: el vell truc de 'hi ha més persones interessades o sigui que decidiu-vos ràpid, eh?'(*).

El tercer pis d'aquella tarda estava situat al districte 2 i ens l'havia d'ensenyar Frau Kreuter, que també treballava per una immobiliària. Vam arribar un pèl tard per culpa d'un error de càlcul i la senyora Kreuter ens ho va recriminar. L'acompanyava una noia més jove armada amb una carpeta, que sempre queda més professional. El pis és un quart sense ascensor, no us importa, oi? Doncs no.

Mentre pujàvem, la senyora Kreuter que començava a evidenciar símptomes de sobrepès, va esbufegar que pujar quatre pisos a peu era bo per la salut. Tot i que en aquells moments el seu cor estar patint cosa de no dir, vam pensar nosaltres. Finalment vam arribar al quart pis sense haver de trucar cap ambulància i la noia jove va intentar obrir la porta sense èxit. La clau no funcionava. Ai, que estrany.

Van trucar per telèfon i al cap de poc ens van dir que és que el pis ja estava llogat. (Pregunta: i d'on és la clau amb la qual has intentat obrir la porta?) Ho sentien molt. Vam baixar les escales i vam sortir al carrer. I es va escenificar el final del Truc Número Quatre.
-I quan estàveu disposats a pagar com a molt?
-X.
-Oh! Quina casualitat! Tenim un pis preciós que us costarà més o menys això! Podem quedar un altre dia i anar-lo a veure.
-D'acord.
-Què us sembla demà?
-A quina hora?

Amb tot plegat, el pis amb més números continuava sent el de dimarts.
----
(*) També conegut com a "Meloquitandel·lamaaano, ruuubia, meloquitandel·lamaaano".

Diari d'una cerca (I): Il·lusionats

Aquesta és la història de la nostra cerca de pis, que va ser una barreja d'il·lusió i d'estrès, vista amb la perspectiva que proporciona un any pel mig. És una història esbiaixada pels records, com ho és qualsevol història real, a l'hora esbiaixats per la memòria. Concretament, la meva mala memòria. Bé, també hi ajuden les notes que vam prendre per a organitzar-nos.

Tot plegat va servir també per aprendre boniques paraules com Kaution (fiança, que en principi te la tornen), Provision (comissió, que no te la tornen), Monatsmiete (lloguer mensual) o Betriebskosten (que vindrien a ser les despeses de la comunitat, en aquest cas). I també va ser una manera de conèixer Viena a través de la necessitat.

Vet aquí el relat en perfet perifràstic, una mica d'imperfet i unes pinzellades de present que en aquell moment ple de condicionals i buit d'indicatius no sabíem que descriuríem en un futur. També hi poden aparèixer altres temps verbals, no ens enganyem.

Dienstag, 10.04.2007
Com que al lloc on ens trobàvem temporalment encara no disposàvem d'internet, dilluns de Pasqua (l'ahir d'aquell avui), vam passar per un locutori amb internet. Allà, a part d'escriure una tarradellesca entrada al blog, vam aprofitar per mirar pisos a pàgines com www.jobwohnen.at, willhaben.at, wohnnet.at o la secció immobiliària de derstandard.at i vam començar a enviar correus-e als que ens semblaven prou bé.

Així, dimarts, després d'aconseguir tenir internet, gràcies al tècnic del lloc que okupàvem (dir que és un tècnic meravellós seria una ironia mordaç), vam començar a rebre algunes respostes, a l'hora que enviàvem noves consultes. De tot plegat en va sorgir la primera cita per a aquell mateix dia.

Herr Kuhlmann és un home jove que oferia un pis al cinquè districte, prop de l'estació de metro de Pilgramgasse. Com que vam arribar d'hora (o ell va arribar tard) vam aprofitar per tafanejar l'escala. No ens va fer massa bona impressió, estava deixada, potser no bruta però sí envellida, cosa que per desgràcia comprovaríem més tard que es repeteix a altres llocs. Quan va arribar en Kuhlmann ens va mostrar el pis que a mi em va semblar una mica estrany. Tenia dues portes per les que s'hi podia entrar i sortir. És a dir, que originalment eren dos pisos. Però de fet no era tan gran com perquè fossin dos pisos, o sigui que aquesta planta de l'edifici va ser una orgia de reparcel·lació en algun moment.

El pis tenia un avantatge que era que en ser llogat a un particular no s'havia de regalar diners de Provision a una immobiliària. Però no sé per què, a mi no em va acabar d'agradar, probablement per la disposició de les habitacions.

De totes maneres, fins a aquell moment, aquest era el pis que tenia més números. El número, de fet. D'altra banda, encara no havíem vist res.

München Connection (i V)

Fem el check out i deixem les coses en una habitació. Sortim a esmorzar a la Hauptbannhof. Donut amb ametlles i sucre. Després agafem el metro cap a Rotkreuzplatz per seguir a peu cap al Nymphenburg pel costat d’un canal artificial. Arribem al palau i passem als jardins, que són més barats.

El Nymphenburg

Com sempre, són enormes, amb una part “feta expressament” i una altra “bosc feréstec”. A més, hi ha diverses casetes. Per exemple, trobem el Badenburg i després l’Amalienburg, que és una caseta rococó. Quan en sortim passem per un pont on sentim: “Has vist, Jordi? Aquests tenen el coll blanc, oi que són macos?”. Aquests són més de Barcelona que jo. Clar, jo no sóc de Barcelona.

Des dels jardins del Nymphenburg

Passegem una hora o una mica més pels volts del Nymphenburg i decidim que és una bona hora per dinar. Ens dirigim a la zona del Ruffini, el restaurant on vam sopar dissabte, perquè vam veure que hi havia altres restaurants que podien estar bé. I després de descartar uns trenta mil restaurants italians ens decidim per un tal Padis, que té aire a pijillo. Això normalment em tiraria enrere però, de tant en tant, està bé variar una mica.

Demano un Şiş Yogurtl que consisteix en carn de be, tomàquet, albergínia i pebrot sobre un mantell de salsa de iogur sobre un llit de pa torrat i tot plegat al forn. He de dir dues coses. La primera, que està molt bo. La segona, que estic esperant en candeletes per escriure això que estic escrivint només per escriure la lletra Ş.

Tornem a l’hotel, esperem una estona i anem a la Hbf. Allà, mentre esperem el tren, veiem que torna a caure porexpan. Cony! Fot fred.

(Per cert, això del München Connection ha quedat massa llarg).